Voluntat de ser...

En llegir la novel·la La soledad de los números primos, una frase se’m va quedar enganxada: “las decisiones se toman en unos segundos y se pagan el resto de la vida”. I és que crec que les decisions que prenem al llarg de la nostra vida són potentíssimes ja que són la manifestació de la nostra voluntat (del que fem o del que som, tant se val) i on anem escrivint el que serem. En cada decisió pressa, en cada acció, ens fem; som autors-actors de la nostra vida. No hi ha destí, sino trajecte fet pas a pas. Amb tot, l’atzar també hi juga un paper important. És el tauler on s’hi juga la nostra partida i escapa al nostre control. Hi dona condicions, tot i que nosaltres també les generem amb cada mà jugada.

Les conseqüències de les decisions es prolonguen en el temps. Però, tot i que el fil de la vida és irreversible (mai no podem tornar enrere), les decisions no són definitives perquè darrere d’una decisió sempre en ve d’altra. Per tant, una passa pot ser rellevant, però un seguit de passes, una concatenació de decisions, obri un nombre infinit d’itineraris possibles.

Com prenem les decisions? i per què determinades decisions i no altres? Quins mecanismes operen? Si revise algunes de les decisions que han estat fonamentals a la meua vida no recorde haver seguit un procés gaire reflexiu. Crec que les vaig prendre d’una manera quasi intuïtiva, fent cas a alguna cosa que sabia i que sabia que volia però a la qual no havia arribat després de cap procés racional sistemàtic. Almenys, no conscient. Pense que els elements emocionals i afectius són fonamentals en la pressa de decisions i estic convençuda que són els més intensos; són els que ens fan decantar en una direcció o altra. Sorprenentment, sovint els passem per alt, operen al marge de la nostra consciència. No són del cap. Són del cor, del fetge, del ventre o d’on vulguem ubicar-los perquè són del cos sencer. Però quan fem conscients aquest element de l’emoció, quan escoltem el que l’emoció ens diu (potser ens duga a encert o a error perquè sempre assumim cert risc en viure) ho fem amb tot el nostre ser i ens fiquem totalment en joc, que és l’única forma de viure amb sentit.

Philippe Jaroussky decideix als 18 anys agafar una bifurcació en la seua vida, i pren una decisió insòlita: cantar i fer-ho en la veu de contratenor. Havia finalitzat recentment els seus estudis de violí i barallava la idea d’orientar la seua carrera cap a la música teòrica o cap a la direcció quan per atzar es trobà amb la màgia d’aquest tipus de veu en assistir a un concert. Sempre que ho conta a les entrevistes diu que va ser com un "shock". Sense pensar-ho massa, es va dir: “Jo vull fer això”. En eixe moment sent que ha trobat el que vol fer i creu tindre qualitats per fer-ho. Immediatament busca qui li ajude en aquest camí i des d’aleshores no ha deixat de treballar per millorar la seua veu. A dia de hui, uns 15 anys després, encara no ha deixat de fer classes amb la seua professora de cant i tampoc no ha deixat d’explorar les possibilitats que el seu cos li ofereix en una intel·ligent actitud d’etern aprenent. Tampoc no ha deixat de treballar sobre els escenaris construint una sòlida carrera professional que fan d’ell un dels contratenors més reputats del panorama musical actual.

I tot això a partir d’una decisió pressa ràpidament; que potser en eixe moment era la menys lògica, la menys racional, i també la més complicada de prendre, la que més valor requeria, però que era la que la intuïció li assenyalava; la que el cridava sencer.

Per mi, Philippe Jaroussky és un bon exemple de la “voluntat de ser”, ja que la veu de contratenor és una veu elegida. Però, ara bé, què hauria passat si no haguera trobat aquell mestre de música a l'escola que de menut detectà les seues qualitats i, lluny de deixar-ho córrer, va parlar amb la família per animar-los a inscriure’l al conservatori? Què hauria passat si mai no haguera assistit a aquell concert del contratenor Fabrice di Falco on quedà encisat per aquest tipus de veu? Què hauria passat si la seua professora de cant no l'haguera acceptat com alumne perquè dubtava sèriament que tinguera una veu amb possibilitats? Què hauria passat si haguera assumit sense més aquesta decisió de la mestra de cant en lloc de dir-li, com va fer, que si ella no ho tenia clar, ell ho tenia clar pels dos? Si modifiquem les variables, les petites passes, els possibles Jarousskys que podríem imaginar a dia de hui són infinits.

I el mateix serveix per a tots nosaltres. L’atzar i la voluntat o la voluntat i l’atzar. Tant se val. “No he volgut ser mai cap altra cosa que mestre”, és una frase que li escolte dir sovint al meu company, amic i mestre, Pep. Per mi ell és un altre exemple de ferma voluntat de ser. Però, potser la pregunta fonamental és: què fa que u tinga eixa voluntat de ser?

Jo no he tingut clar què volia ser fins a ben majoreta, tot i que possiblement ja ho era sense saber-ho. Per mi és molt sorprenent aquesta claredat que tenen algunes persones sobre cap on dur la pròpia vida. El que sóc ara és provisional i sempre em veig en construcció. D’ací a 10 anys, qui sap què seré o què voldré ser? Qui sap cap on m’encaminaran les decisions que prendré davant les situacions que se’m presenten? És clar que hi ha alguns puntals sobre els quals m’aferme o em cimente, però tret d’aquests, no tinc un full de ruta molt clar. Sóc, com diu Juan de Mairena, “un ánima en borrador”. Sé el que vull ara i en això treballe, però sense perdre’m de vista, que no hi ha cosa que m’horroritze més que descobrir-me un dia, passats els anys, sent allò que no vull ser.

 

Potser siga aquesta obertura al què vindrà, a l’atzar, a l’inesperat, el que permet prendre decisions trencadores, agafar de sobte una bifurcació, com en el cas de P.Jaroussky, amb una dosi important de valentia i consciència. Aquesta actitud de “vore vindre”, la pense en positiu, com a possibilitant, i no com a incertesa o indefinició (que segurament, també i no siga necessàriament negatiu) perquè és l’única forma de treure’m pressió, d’afluixar el control sobre el que m’envolta, i deixar que les coses fluïsquen sense una programació prèvia.

Les vides no es poden programar, ni la meua ni la dels altres. Les vides es van vivint sobre la marxa.