Voluntat de ser...

En llegir la novel·la La soledad de los números primos, una frase se’m va quedar enganxada: “las decisiones se toman en unos segundos y se pagan el resto de la vida”. I és que crec que les decisions que prenem al llarg de la nostra vida són potentíssimes ja que són la manifestació de la nostra voluntat (del que fem o del que som, tant se val) i on anem escrivint el que serem. En cada decisió pressa, en cada acció, ens fem; som autors-actors de la nostra vida. No hi ha destí, sino trajecte fet pas a pas. Amb tot, l’atzar també hi juga un paper important. És el tauler on s’hi juga la nostra partida i escapa al nostre control. Hi dona condicions, tot i que nosaltres també les generem amb cada mà jugada.

Les conseqüències de les decisions es prolonguen en el temps. Però, tot i que el fil de la vida és irreversible (mai no podem tornar enrere), les decisions no són definitives perquè darrere d’una decisió sempre en ve d’altra. Per tant, una passa pot ser rellevant, però un seguit de passes, una concatenació de decisions, obri un nombre infinit d’itineraris possibles.

Com prenem les decisions? i per què determinades decisions i no altres? Quins mecanismes operen? Si revise algunes de les decisions que han estat fonamentals a la meua vida no recorde haver seguit un procés gaire reflexiu. Crec que les vaig prendre d’una manera quasi intuïtiva, fent cas a alguna cosa que sabia i que sabia que volia però a la qual no havia arribat després de cap procés racional sistemàtic. Almenys, no conscient. Pense que els elements emocionals i afectius són fonamentals en la pressa de decisions i estic convençuda que són els més intensos; són els que ens fan decantar en una direcció o altra. Sorprenentment, sovint els passem per alt, operen al marge de la nostra consciència. No són del cap. Són del cor, del fetge, del ventre o d’on vulguem ubicar-los perquè són del cos sencer. Però quan fem conscients aquest element de l’emoció, quan escoltem el que l’emoció ens diu (potser ens duga a encert o a error perquè sempre assumim cert risc en viure) ho fem amb tot el nostre ser i ens fiquem totalment en joc, que és l’única forma de viure amb sentit.

Philippe Jaroussky decideix als 18 anys agafar una bifurcació en la seua vida, i pren una decisió insòlita: cantar i fer-ho en la veu de contratenor. Havia finalitzat recentment els seus estudis de violí i barallava la idea d’orientar la seua carrera cap a la música teòrica o cap a la direcció quan per atzar es trobà amb la màgia d’aquest tipus de veu en assistir a un concert. Sempre que ho conta a les entrevistes diu que va ser com un "shock". Sense pensar-ho massa, es va dir: “Jo vull fer això”. En eixe moment sent que ha trobat el que vol fer i creu tindre qualitats per fer-ho. Immediatament busca qui li ajude en aquest camí i des d’aleshores no ha deixat de treballar per millorar la seua veu. A dia de hui, uns 15 anys després, encara no ha deixat de fer classes amb la seua professora de cant i tampoc no ha deixat d’explorar les possibilitats que el seu cos li ofereix en una intel·ligent actitud d’etern aprenent. Tampoc no ha deixat de treballar sobre els escenaris construint una sòlida carrera professional que fan d’ell un dels contratenors més reputats del panorama musical actual.

I tot això a partir d’una decisió pressa ràpidament; que potser en eixe moment era la menys lògica, la menys racional, i també la més complicada de prendre, la que més valor requeria, però que era la que la intuïció li assenyalava; la que el cridava sencer.

Per mi, Philippe Jaroussky és un bon exemple de la “voluntat de ser”, ja que la veu de contratenor és una veu elegida. Però, ara bé, què hauria passat si no haguera trobat aquell mestre de música a l'escola que de menut detectà les seues qualitats i, lluny de deixar-ho córrer, va parlar amb la família per animar-los a inscriure’l al conservatori? Què hauria passat si mai no haguera assistit a aquell concert del contratenor Fabrice di Falco on quedà encisat per aquest tipus de veu? Què hauria passat si la seua professora de cant no l'haguera acceptat com alumne perquè dubtava sèriament que tinguera una veu amb possibilitats? Què hauria passat si haguera assumit sense més aquesta decisió de la mestra de cant en lloc de dir-li, com va fer, que si ella no ho tenia clar, ell ho tenia clar pels dos? Si modifiquem les variables, les petites passes, els possibles Jarousskys que podríem imaginar a dia de hui són infinits.

I el mateix serveix per a tots nosaltres. L’atzar i la voluntat o la voluntat i l’atzar. Tant se val. “No he volgut ser mai cap altra cosa que mestre”, és una frase que li escolte dir sovint al meu company, amic i mestre, Pep. Per mi ell és un altre exemple de ferma voluntat de ser. Però, potser la pregunta fonamental és: què fa que u tinga eixa voluntat de ser?

Jo no he tingut clar què volia ser fins a ben majoreta, tot i que possiblement ja ho era sense saber-ho. Per mi és molt sorprenent aquesta claredat que tenen algunes persones sobre cap on dur la pròpia vida. El que sóc ara és provisional i sempre em veig en construcció. D’ací a 10 anys, qui sap què seré o què voldré ser? Qui sap cap on m’encaminaran les decisions que prendré davant les situacions que se’m presenten? És clar que hi ha alguns puntals sobre els quals m’aferme o em cimente, però tret d’aquests, no tinc un full de ruta molt clar. Sóc, com diu Juan de Mairena, “un ánima en borrador”. Sé el que vull ara i en això treballe, però sense perdre’m de vista, que no hi ha cosa que m’horroritze més que descobrir-me un dia, passats els anys, sent allò que no vull ser.

 

Potser siga aquesta obertura al què vindrà, a l’atzar, a l’inesperat, el que permet prendre decisions trencadores, agafar de sobte una bifurcació, com en el cas de P.Jaroussky, amb una dosi important de valentia i consciència. Aquesta actitud de “vore vindre”, la pense en positiu, com a possibilitant, i no com a incertesa o indefinició (que segurament, també i no siga necessàriament negatiu) perquè és l’única forma de treure’m pressió, d’afluixar el control sobre el que m’envolta, i deixar que les coses fluïsquen sense una programació prèvia.

Les vides no es poden programar, ni la meua ni la dels altres. Les vides es van vivint sobre la marxa.

AUDICIÓ COMPARADA: "Ombra mai fù"

Amb aquesta ària s'nicia l'òpera Serse de Händel (1685-1759). Serse, el Rei de Pèrsia, descansa al jardí i lloa amb aquesta bella ària l'arbre que l'acull oferint-li ombra i comfort. És un inici realment sorprenent i potser siga part del seu èxit, però sense dubte també ho és l'extraordinària bellesa que, en la seua senzillesa aparent, commou el cor de qui l'escolta.

Ha estat interpretada per quasi totes les cordes de veus i podem trobar infinitat de versions a la xarxa, fins i tot cantades per tenors i barítons. Händel, però, va fer la seua composició per a castrat i, per tant, ha estat majoritàriament interpretada per mezzosopranos i per contratenors.

Ombra mai fu

di vegetabile

cara ed amable

soave più.

Mai l’obra de la vegetació ha sigut més volguda, amable i suau.

JENNIFER LARMORE (mezzoprano)

Interessant video que planteja l'enyor de la naturalesa perduda o devastada. 

NATHALIE STUTZMANN (contralt)

Nathalie Stutzmann combina direcció i cant al front de la seua formació Orfeo 55. La veu de contralt, la més greu de les veus femenines, sempre em remou alguna cosa; sona realment orgànica, com a fusta o a terra...

ANDREAS SCHOLL (contratenor)

La veu pura, pràcticament sense color, d'aquest contratenor tiny de tal espiritualitat el tema que l'arranca de la terra i l'eleva al cel.

PHILIPPE JAROUSSKY (contratenor)

Una gravació recent que permet escoltar la veu de Jaroussky en la seua maduresa. Guanyant cos i color en tot el seu registre, però especialment en els greus. Sona amb una naturalitat, corporeïtat i volum realment extraordinaris per a una veu de la corda de contratenor.

Quatre paletes de colors diferents per a un tema meravellós. Jo no sabria amb quin quedar-me, en el cas d'haver de triar. Sort que no ho he de fer. És més, si voleu seguir buscant, a la xarxa hi trobareu versions de Josep Carreras, de Rolando Villazón, d'Alfredo Kraus, de Cecilia Bartoli, d'Anne Sofie Von Otter...

  

Bilbao, octubre de 2010

Bilbao, 22 d’octubre de 2010

90 minuts de parèntesi després dels quals costa tornar a la prosa quotidiana. Música refugi, música fugida. Cau fora del món i del temps. La bellesa del so  fa suspendre l’alè. Obliga a un silenci absolut. Percussió tènue, de puntetes de dits i carícies. Pura contenció.

90 minuts en què es pot escoltar com la respiració del públic s’afluixa en un sospir entre peça i peça; silenci màgic que no gosa trencar l’encanteri, que es resisteix a acceptar la mort del so; i que finalment esclata en aplaudiments incontenibles; en crits de pura alegria.

90 minuts en què la veu de Philippe Jaroussky ha conjurat la voluntat dels presents. Sense mediació tecnològica, sense ombra de dubte. La seua veu ressona en un racó de mi desconegut que em reclama, anhelant, vibració. No sé quin ressort ha activat, i no crec que puga/vulga esbrinar-ho. Sols puc deixar-me dur, deixar-me amarar sense resistència.

 

.....

Les quatre de la matinada a un hotel de Bilbao. La llum del mòbil m’il·lumina asseguda en un racó de l’habitació. Mentre Paco dorm jo lluite per eixir del bloqueig emmudidor de l’emoció que m’ha sacsejat al concert. Escric lentament i amb cada lletra teclejada em vaig refent. He estat somoguda. Tot en mi vibra. Necessite enfilar els mots per apedaçar-me de nou. Com un degoteig, cada lletra teclejada aporta serenor al meu cos, com si narrar-me, codificar-me, m’allunyara de l’abisme. L’experiència de l’emoció profunda, de la bellesa punyent, d’alguna manera, m’ha desbordat. Esclatada, endevine el límit pertorbador de la bogeria. Amb la narració, torne a recollir-me necessàriament transformada, novella.

Som bàsicament matèria narrada. Després que tot ha estat dit; després que tot ha sigut filat i teixit… sols aleshores puc conciliar el son. Demà despertaré inèdita.

......

Sentir la seua veu, viva i en viu, ha estat una sotragada. He fet un salt i em moc en altres paràmetres. La meua realitat és altra perquè jo sóc altra. És la prova més directa que la realitat és percebuda i per tant som nosaltres qui la fem. Si nosaltres canviem, la realitat canvia. Nosaltres som context, i som món. Un canvi en nosaltres és una acció sobre el món. Recorde que quan va néixer Guillem ja vaig adonar-me que la realitat, de sobte, era altra. Percebia un món diferent, i em preguntava si aquesta nova realitat ja estava abans i sols ara hi tenia accés pel fet d’haver tingut un fill (com quan modifiques l’enfocament en un microscopi i allò que abans era tèrbol i vetllat, de sobte es fa clar i nítid); o si, pel contrari, eixe món no existia abans i ara “era” perquè es feia amb mi i en mi. Potser totes dues opcions són vàlides. Guillem ara era, que abans no, i jo tampoc no era la d’abans.

De nou, sent que he fet altre salt, i aquesta vegada de la mà d’una veu encarnada.

AUDICIÓ COMPARADA "Agitata da due venti"

Tot  i que la veu de Cecilia Bartoli, no m’acaba d’agradar, i que molt sovint trobe les seues interpretacions un tant exagerades, he de reconèixer que li ha agafat el punt al repertori per a castrats, que es caracteritza, entre d’altres aspectes, per la pirotècnia en forma de coloratures a dojo, on es du el virtuosisme al límit i es manté al públic en un ai!. És pur espectacle. Crec que la mezzosoprano romana encarna perfectament aquest “más difícil todavía” a l’escenari. Per constatar-ho sols s’ha d’escoltar (i veure) aquesta interpretació que fa de “Agitata da due venti” de Vivaldi.

 

**Les coloratures són aquest seguit de notes ràpides que són pròpies de les composicions barroques per a castrats i també d’alguns compositors posteriors, com ara Rossini. Per a poder executar-les requereixen d’una veu amb agilitat de manera que als cantants que tenen aquesta qualitat se’ls adjectiva “de coloratura”. Aquest és el cas de Cecilia Bartoli que és una mezzosoprano “de coloratura” o “rossiniana”.

 

Agitata da due venti, / freme l'onda in mar turbato / e 'l nocchiero spaventato / già s'aspetta a naufragar. / Dal dovere da l'amore / combattuto questo core / non resiste e par che ceda / e incominci a desperar.

 
Agitada por dos vientos, / tiembla la ola en el mar turbulento / y el timonel asustado / aguarda ya el naufragio. / Por deber y por amor / combate este corazón; / no puede resistir ni ceder / y comienza a desesperar.

 

Ací us deixe també un enllaç em que podeu escoltar el mateix tema en versió de una de les grans, Monserrat Caballé.

  

I reflexionant sobre aquesta última interpretació vaig recordar una entrevista a Philippe Jaroussky en que li preguntaven per quins eren els valors importants per orientar la seua carrera. Ell responia:

“Un dels valors importants per mi és mantindre certa integritat musical. Açò és complicat si u és cantant.  No sempre és obvi. Moltes vegades els recitals són molt narcisistes, el que significa que u s’ha de presentar  com una persona única en l’escena; una personalitat amb una veu particular i una manera particular d’interpretar la música. (…) En parlar d’integritat musical em referisc a posar l’accent o el focus tant com siga possible en el compositor; en defendre al màxim la música que s’està interpretant. És a dir, no explotar la música per al propi ego, sino per defendre-la realment.”

En llegir aquesta resposta vaig pensar que estava davant d’un home intel·ligent, i que tan de bo es puguera mantindre fidel a aquest principi al llarg de tota la seua carrera. Però malgrat tot, vaig pensar que era una obvietat, que qui es dedica seriosament a la música ho fa sempre tenint present estar al servei de la música i no a l’inrevés.

Quan vaig trobar aquest video de Monserrat Caballé vaig entendre realment les paraules de Jaroussky. En aquest escenari Vivaldi no està enlloc; sols hi està Monserrat Caballé que pren el tema per vestir-se’l fent-li totes les compostures necessàries fins quasi fer-lo irreconeixible. Això és "explotar la música per al propi ego".

Úter, cau i refugi.

Quedar-me cor-robada per la bellesa d’una imatge era per mi una sensació ja ben coneguda. Però copsar la dolçor d’una veu,i sentir-me encisada pel seu timbre, sentir-me acaronada per les paraules, traspassada, inundada, ha estat relativament nou per mi.

He pres consciència dels efectes que les diferents veus tenen en mi; que m’inquieten les veus masculines excessivament greus i que m’agraden les de registres intermedis, vellutades o lleugerament trencades, així com que en les dones els timbres massa aguts em predisposen a la contra. Segurament no sóc original; de segur que sóc pura memòria biològica, filogènia pura; però el ser-ne conscient m’obre una altra dimensió de la realitat i amplie la mirada més enllà dels ulls.

He de dir que mai no m’ha agradat escoltar òpera. Les veus líriques sempre m’han semblat artificials. He preferit escoltar cantautors, perquè bàsicament diuen coses que entenc i les seues cançons poden cantar-se a cau d’orella. L’òpera, no sols no em deia res sinó que fins i tot em semblava que fregava el ridícul. Cantants amb posats artificials, amb maquillatge excessiu i vestimenta estrambòtica, cridant, rojos, amb els colls inflats i la bocota oberta, amb unes veus excessivament impostades, amb un vibrat forçat que dificulta entendre el que suposadament diuen en una llengua estranya... L’artificiositat percebuda és una barrera immensa. Però, sorprenentment, i en un període de temps relativament breu, allò que em resultava totalment aliè, ha passat a commoure’m profundament. El descobriment d’un contratenor, Philippe Jaroussky, ha estat com una ventada que ha fet saltar les tanques, les barreres, tot i que la veu de contratenor siga, segons alguns, la veu menys natural de totes.

No és fàcil explicar què m’ha passat en sentir-lo cantar. No sé quins mecanismes s’han activat, però l’emoció va ser immediata i també la identificació. Crec que la seua veu s’assembla molt a eixa que a mi sempre em canta al cap. Potser és la veu de la meua infància, la veu de la estudiant de música que vaig ser, potser l’única expressió musical que em resta, la que mai no he pogut dir; condemnada a no ser mai vibració sinó sempre imaginació. Eixa veu pròpia i acallada, ara, crec que l’he reconeguda sonant fora del meu cap i amb la seua més pura bellesa.

Tinc la necessitat de escoltar-lo i ho he fet quasi sense treva aquests dos últims anys. He escoltat a través seu autors i músiques fins el moment desconegudes per a mi, i ho he fet amb vincle potentíssim de l’emoció. Philippe Jaroussky m’ha permés l’accés a la música sense entrebancs, amb connexió directa, com si hagués sintonitzat el canal adequat, sense interferències. És com tornar a casa i alhora saber que comences un nou viatge.

La seua veu m’ha dut de tornada, de la tècnica fallida a l’emoció. Em connecta amb un espai molt íntim de mi, úter, cau i refugi, on, inundada, em deixe gronxar sense resistència. Recupere així la música primera, potser la del cor, de l’alè d’un desconegut que, a l’hora, és reflex de la veu més pròpia. I, paradoxalment, no em sent tancada, reclosa, sinó oberta, amb els sentits atents al que m’envolta, receptiva, curiosa en les recerques, i disposada a la vida i a la bellesa. Em sé transformada tot i que per fora res sembla haver canviat.

 

 

"Questes pungente spine"

Benedetto Ferrari  (1603-1681)

L'Arpeggiata

 

AUDICIÓ COMPARADA: "Si dolce è 'l tormento"

Si dolce è ‘l tormento

Claudio Monteverdi (1567-1643)

Si dolce è’l tormento che in seno mi sta ch’io vivo contento per cruda beltà. Nel ciel di bellezza s’accreschi fierezza e manchi pietà; ché sempre qual scoglio all’onda d’orgoglio mia fede sarà.

Tan dolç és el turment que sent al pit que visc feliç per una bellesa cruel, Encara que en el cim de la seua bellesa augmente la seua crueltat i li manque la compassió, sempre, la meua fidelitat serà com un escull front a l'onada de l'orgull.
 

La speme fallace rivolgam’il piè, diletto né pace non scendano a me, e l’empia ch’adoro mi nieghi ristoro di buona mercé; tra doglia infinita, tra speme tradita vivrà la mia fé.

Que l'esperança fal·laç em done l'esquena; que el plaer i la pau no m'arriben mai; que la malvada que estime em negue el consol de la seua merçé. Entre dolor infinit, entre l'esperança traida, viurà la meua fidelitat .
 

Per foco e per gelo riposo non ho nel porto del Cielo riposo haverò. Se colpo mortale con rigido strale il cor m’impiagò cangiando mia sorte col dardo di morte il cor sanerò.

Entre foc i gel, no trobe descans. En la porta del Cel el trobaré. Si un dispar mortal, em va ferir el cor canviant el meu destí; amb un dard de mort sanaré el meu cor.
 

Si fiamma d’amore già mai no sentì quel rígido core ch’il cor mi rapi, se niega pietate la cruda beltate che l’alma invaghi; ben fia che dolente, pentita e languente, sospirimi un di.

Si la flama de l'amor mai ha sentit eixe dur cor que el cor em robà; si nega la pietat la cruel bellesa que enamorà la meua anima; just serà que patint, arrepentida i languida, sospire un dia per mi. 

 

 

 

Quatre interpretacions diferents d'aquest tema preciós de Monteverdi. Quatre colors per a una melodia que s'enganxa a l'ànima...
 

MONSERRAT FIGUERAS

 

ROLANDO VILLAZÓN

RAQUEL ANDUEZA

 

L'ARPEGGIATA

 

 

Cant, música i parla.

La veu, junt al contacte a través de la pell, l’olor, la mirada, i el somriure, constitueixen el kit bàsic a través del qual es construeix el vincle entre mare i fill; vincle primer que garanteix la supervivència de l’espècie. L’arribada de Guillem m’ha ajudat a sentir el poder de la meua veu com a lligam; a sentir-la com un cordó umbilical d’alè i vibració. És senzill, al meu fill li agrada que li cante i a mi m’agrada cantar-li. Quan era un nadó i el tenia als meus braços, em passava els dies parlant-li i cantussejant-li, de vegades sense que es poguera diferenciar gaire una cosa de l’altra. El fet era lligar-nos, sentir-nos junts. La parla presentava inflexions musicals i la música sovint s’omplia de paraules. Cant, música i parla.

Ja de més gran, un dels nostres jocs preferits, era inventar-nos melodies i ficar-les una lletra improvisada que ens venia al cap, amb rimes esbojarrades que ens feien esclatar a riure. Guillem i jo encara hui compartim aquest costum, o potser necessitat, de cantar-nos en veu baixa, com un acompanyament als quefers diaris. Guillem, cantusseja mentre dibuixa, mentre juga, mentre fa qualsevol cosa que li requerisca concentració. Com que tots dos ho fem, molt sovint ens encomanem les melodies en un intercanvi preciós, que ens fa veure que els altres hi són, que ens escolten amatents com qui guaita per una finestreta al nostre interior i que romanen atents al nostre tempo. Així ens guarim contra la soledat i l’aïllament.

Sovint, quan escoltem música junts tinc la sensació que les meues orelles són tan novelles com les seues. Compartir la música amb ell m’ha ajudat a retrobar-me amb la seua essència; sentint-la i no només escoltant-la; recuperant el joc i el goig primer. El goig de la xiqueta que vaig ser i que, en veure passar la banda pel carrer li demanà impulsivament a sa mare que volia ser músic.

Una trajectòria que m'ha forjat...

La meua relació amb la música començà als 9 anys quan vaig dir que volia ser músic i vaig entrar per primera vegada al Musical del meu poble per començar a fer classes. Als 11 anys vaig passar a formar part de la Banda del meu poble en la qual he continuat fins a la trentena. En aquest camí, he trobat els amics d’infantesa i d’adolescència i, com no, també els primers amors i desamors; he aprés moltíssim, i no sempre de música, sinó de la vida; he assumit reptes que m’han permés créixer i hem passat junts mil anècdotes que contem una i altra vegada teixint així la nostra història comuna.

Sé que esta trajectòria m’ha forjat. M’he fet amb ells. En el meu cas, però, la música era un element secundari, una excusa perfecta que em permetia compartir temps i espais amb gent estimada. Pel contrari, per a alguns dels meus amics hi tenia un lloc preeminent; era l’eix al voltant del qual el món girava, i continua girant, perquè a dia de hui molts d’ells es dediquen professionalment a la música i la viuen amb la mateixa intensitat que l’han viscuda sempre.

 

Ara veig clarament com he tancat eixa porta. Com vaig renunciar a allò per al que considerava que no aprofitava.

Per què ara la música em commou fins al moll de l’os? Per què ara em sent més sensible que mai a la seua influència?  No crec que hi haja una sola raó. Però abandonar la meua lluita amb l’instrument, retirar-me d’eixe camp de batalla, m’ha alliberat de la pressió de les notes, de l’execució, del so, de les partitures, de la tècnica. Ja no estic en guerra. Ja no sent eixa frustració silent i castrant que em diu que no puc; que no podré mai.

Jo cantava...

Jo no cante. Bé, jo cantava. Crec que cantar és un dels plaers de la meua infància i adolescència. Em recorde a casa cantant mentre feinejava, a crits, sense pors, sense vergonyes, judicis ni jutges. Quan de temps fa que no cante així? Massa, potser. Però per dintre, sempre vaig cantussejant privadament. Podria dir-se que el meu viure du banda sonora, com un fil musical quotidià, i qui m’envolta pot donar fe.

 

Recorde que quan estudiava música sentia una veu al cap que em deia com havia de sonar aquell passatge, quin era el fraseig que jo, inútilment, intentava reproduir amb l’instrument. Lamentablement, la meua tècnica amb la flauta travessera mai no m’ha permés tocar el que era capaç de pensar i de sentir. Mai he pogut executar el que jo volia expressar. Així que he sentit sempre l’instrument més com un obstacle que com un aliat. Vist des del que hui sóc, crec que la flauta ha estat una veritable barrera entre la música i jo. Mai no he sentit eixe vincle misteriós que converteix l’instrument en una prolongació del cos, un apèndix amb connexió directa al sistema nerviós que respon als desitjos de qui toca.

 

Aquesta fusió màgica que fa de la carn, la fusta, el metall i les cordes una única entitat creadora, l’he reconeguda, però, en molts dels meus amics, i els he vist gaudir d’aquest regal meravellós que els permetia prolongar-se més enllà del límit de la pell, més enllà de les paraules i, encomanar la vibració, irradiar la música. Per mi la flauta no ha deixat mai de ser una peça metàl·lica i freda. Potser no érem la parella adequada. Amb tot, al meu cap la música sonava una i altra vegada. I, ara que ho pense, potser algunes portes tancades provenen directament de la frustració per no poder abastir-la, canalitzar-la. Algunes músiques eren camins incòmodes que havia de transitar amb molèstia i que sols pagava la pena recórrer per compartir el viatge amb la gent que estimava.

 

 

 

Últimament em passa...

Últimament em passa com quan tens un tallet al dit, que sembla que tots els colpets et van a la ferida. Tot, últimament em parla de música. Vaig al teatre i l’obra reflexiona sobre la música; vaig a un seminari sobre educació i acabem parlant de música; tinc la sensibilitat a flor de pell i necessite escoltar música quasi amb recel. Tot em recorda constantment que hi tinc una qüestió pendent; tot són colpets sobre la ferida. Però, hi ha ferida? No sé si ha estat l’atzar però sent que he descobert a dintre meu un espai, un buit que romania tancat i, de sobte, s’ha obert. Amb tot, la sorpresa no ha estat tant descobrir el que s’amagava darrere d’eixa porta tancada fa un temps incert, sinó el fet de no saber-la tancada.

 

Quantes portes tanquem sense saber-ho? Quines forces les obrin de nou?

 

M’ha sobtat tindre espais de mi segellats, tindre metres perduts. Em reconec racons foscos però els considere més o menys apamats. No em fan sentir còmoda i temorosa, evite transitar-los. Potser ingènuament, em creia cartografiada.

Darrere d’aquesta porta que s’ha obert de bat a bat he retrobat l’emoció primera de la música, pura, sense anàlisi, sense notes, sense raó.