Últimament em passa com quan tens un tallet al dit, que sembla que tots els colpets et van a la ferida. Tot, últimament em parla de música. Vaig al teatre i l’obra reflexiona sobre la música; vaig a un seminari sobre educació i acabem parlant de música; tinc la sensibilitat a flor de pell i necessite escoltar música quasi amb recel. Tot em recorda constantment que hi tinc una qüestió pendent; tot són colpets sobre la ferida. Però, hi ha ferida? No sé si ha estat l’atzar però sent que he descobert a dintre meu un espai, un buit que romania tancat i, de sobte, s’ha obert. Amb tot, la sorpresa no ha estat tant descobrir el que s’amagava darrere d’eixa porta tancada fa un temps incert, sinó el fet de no saber-la tancada.
Quantes portes tanquem sense saber-ho? Quines forces les obrin de nou?
M’ha sobtat tindre espais de mi segellats, tindre metres perduts. Em reconec racons foscos però els considere més o menys apamats. No em fan sentir còmoda i temorosa, evite transitar-los. Potser ingènuament, em creia cartografiada.
Darrere d’aquesta porta que s’ha obert de bat a bat he retrobat l’emoció primera de la música, pura, sense anàlisi, sense notes, sense raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada