Recorde que quan estudiava música sentia una veu al cap que em deia com havia de sonar aquell passatge, quin era el fraseig que jo, inútilment, intentava reproduir amb l’instrument. Lamentablement, la meua tècnica amb la flauta travessera mai no m’ha permés tocar el que era capaç de pensar i de sentir. Mai he pogut executar el que jo volia expressar. Així que he sentit sempre l’instrument més com un obstacle que com un aliat. Vist des del que hui sóc, crec que la flauta ha estat una veritable barrera entre la música i jo. Mai no he sentit eixe vincle misteriós que converteix l’instrument en una prolongació del cos, un apèndix amb connexió directa al sistema nerviós que respon als desitjos de qui toca.
Aquesta fusió màgica que fa de la carn, la fusta, el metall i les cordes una única entitat creadora, l’he reconeguda, però, en molts dels meus amics, i els he vist gaudir d’aquest regal meravellós que els permetia prolongar-se més enllà del límit de la pell, més enllà de les paraules i, encomanar la vibració, irradiar la música. Per mi la flauta no ha deixat mai de ser una peça metàl·lica i freda. Potser no érem la parella adequada. Amb tot, al meu cap la música sonava una i altra vegada. I, ara que ho pense, potser algunes portes tancades provenen directament de la frustració per no poder abastir-la, canalitzar-la. Algunes músiques eren camins incòmodes que havia de transitar amb molèstia i que sols pagava la pena recórrer per compartir el viatge amb la gent que estimava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada