La meua relació amb la música començà als 9 anys quan vaig dir que volia ser músic i vaig entrar per primera vegada al Musical del meu poble per començar a fer classes. Als 11 anys vaig passar a formar part de la Banda del meu poble en la qual he continuat fins a la trentena. En aquest camí, he trobat els amics d’infantesa i d’adolescència i, com no, també els primers amors i desamors; he aprés moltíssim, i no sempre de música, sinó de la vida; he assumit reptes que m’han permés créixer i hem passat junts mil anècdotes que contem una i altra vegada teixint així la nostra història comuna.
Sé que esta trajectòria m’ha forjat. M’he fet amb ells. En el meu cas, però, la música era un element secundari, una excusa perfecta que em permetia compartir temps i espais amb gent estimada. Pel contrari, per a alguns dels meus amics hi tenia un lloc preeminent; era l’eix al voltant del qual el món girava, i continua girant, perquè a dia de hui molts d’ells es dediquen professionalment a la música i la viuen amb la mateixa intensitat que l’han viscuda sempre.
Ara veig clarament com he tancat eixa porta. Com vaig renunciar a allò per al que considerava que no aprofitava.
Per què ara la música em commou fins al moll de l’os? Per què ara em sent més sensible que mai a la seua influència? No crec que hi haja una sola raó. Però abandonar la meua lluita amb l’instrument, retirar-me d’eixe camp de batalla, m’ha alliberat de la pressió de les notes, de l’execució, del so, de les partitures, de la tècnica. Ja no estic en guerra. Ja no sent eixa frustració silent i castrant que em diu que no puc; que no podré mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada