conversa amb Aristarain ...

Serem capaços d’escapar d’aquest parany?. Serem capaços d’obrir possibilitats? Quin futur gosarem teixir? Quins fils deixarem a qui ens segueixen? Tal vegada perdran la innocència bruscament, a cops; com ho feren els pares, com ho feren els iaios. Amb patiment, mort i terra. Se’ls entelarà la mirada. Es perdrà en ella la claror dels somnis, dels jocs; la claror de qui tot ho espera. Tal vegada hauran d’afrontar una realitat bruta i espessa. Com mantenir l’esperança davant el dia feixuc? Com mantenir l’espurna mentre ens ofega la foscor?

Hi ha qui s’arrossega ignorant la seua força; llums vacil·lants i fràgils que avancen la seua absència; llums que es somnien foses.

Desconeixen cóm les anhelem de fulgents; que la humanitat necessita llums perennes; lluent eternes al cor, a la mirada; il·luminant-nos el camí i la lluita.

Cal alimentar la lucidesa entre les ombres. I fer-ho sense pietat.

"De les tenebres a la llum"

Hui vull dedicar aquesta entrada al magnífic concert que el Cor Madrigal ens va oferir el passat dijous 31, vespra de Tots Sants, mentre pels carrers del poble deambulaven colles senceres de menuts disfressats i pares i mares, un poc sufocats, al crit de "truco o trato".

Em sembla absurde que s'empelten certes tradicions que poc o res tenen a veure amb nosaltres, fruit de la influència de la televisió, dels centres comercials que aprofiten qualsevol excusa per vendre, i també de l'escoles, que s'ha de reconéixer que s'ho estan currant molt. Faig un incís. Si a les escoles es treballara amb tant d'interés el 25 d'abril o, fins i tot, el 9 d'octubre en lloc de limitar-se a pintar el ja clàssic elm de Jaume I, altre país tindriem, segur. Però no, algunes coses es passen de puntetes, o simplement s'ignoren, i d'altres apareixen fins a l'avorriment, com en el cas que ens ocupa, el de Halloween. 

El que està clar és que els costums i les tradicions canvien segons la societat que construim, i alguns aspectes perden presència i d'altres fan aparició. Així que, evidentment estem tenint el que hem construit entre tots i totes. I per això, per mi és tan important el que fem, perquè amb cada acció creem una opció de món.

El Cor Madrigal amb la seua acció, fa societat. I també cada mare i cada pare, amb les decisions que pren, fa societat. I també l'escola. Amb cada gest, amb cada decisió, fem el món. Sols ens hem de preguntar si estem actuant i fent, d'acord amb allò que diem que volem. I respondre honestament.

Amb el títol "De les tenebres a la llum" es van interpretar temes, bàsicament del s. XVI i XVII, al voltant de la mort i la resurrecció, com són les misses de difunts i d'altres. Les veus dels cantaires del Madrigal i els músics que excepcionalment els acompanyaven ens oferiren peces de Brudieu, de Purcell, de Cabanilles, de Cererols o d'Escarlatti.

El meu parer és que el fet de realitzar un concert de música religiosa amb un programa contextualitzat en la celebració de Tots Sants és una idea fantàstica. No em sabria gens greu que s'instaurara als nostres pobles el costum de realitzar un concert per celebrar la vespra de Tots Sants ja que és acord amb el sentit general de la nostra tradició i ens dona una alternativa als actes purament religiosos.

Per altra banda, crec que sempre que es du endavant una iniciativa com aquesta és una xicoteta victòria. En un temps en que sembla que cada vegada és més difícil que les persones es moguen, que s'ajunten per fer coses pel simple plaer de fer-les; en la societat de l'utilitarisme, del benefici, del "cadascú per a ell", que un grup de persones decidisquen dur endavant un projecte de llarga durada com és el Cor Madrigal, que dediquen temps i diners a mantenir-lo i que tinguen il·lusió i energies de sobres com per a dissenyar nous formats, nous concerts i buscar noves aliances amb d'altres músics i col·lectius del poble per gestar i dur endavant projectes conjunts; francament, és una gran victòria que hem de celebrar i per la qual, tots els que vam poder assistir, hem de donar les gràcies. Donar les gràcies i assistir.  Perquè decidir eixir de casa, superar la mandra, triar entre les diferents opcions d'oci i fer costat a iniciatives com aquestes també és altra manera de construir el món que volem.

 

 
 

el cànon de la garrofera

Fa unes setmanes vam fer una excursió a Olocau organitzada pel jardí Botànic. El guia que ens acompanyava ens parlava sobre la garrofera i ens explicava el seu curiós, i profitós, cicle reproductiu. La garrofera és un arbre que sempre té fruit ja que fa la seua floració mentre madura el fruit de l'anterior floració. De manera que quan els llauradors fan la collita, als arbres ja es pot veure la nova collita en forma de garrofetes menudes i en un estadi molt primerenc.

Guillem, després d'escoltar aquesta explicació, ens va dir: "el cicle de la garrofera és com un cànon".
I, efectivament, quan més ho pense, més encertada trobe la comparació.

I ací us deixe uns "garrofins" que ens canten un cànon i segur que us fan pensar en el cicle de la vida...
 

Jaroussky de nou: fragments

focus

En sentir les primeres notes, sempre tinc la sensació que el volum és insuficient, que apenes són audibles. Però, en sols uns minuts la meua oïda es focalitza i el volum de l'orquestra sembla augmentar mentre la resta del món inicia, inexorablement, el seu procés de desintegració. No sé explicar-ho millor. Però el ben cert és que mentre escoltava a Jaroussky i la Venice Baroque Orchestra, el món ha desaparegut. I amb ell, les estridències i el rebombori que, sense adonar-nos, s'instal·len al nostre viure. Sols quan minva aquest xivarri aconseguim escoltar nítidament. Allò tènue, allò subtil, sembla enllaçar amb la nostra intimitat; amb una vibració pròpia, honesta i despullada, que els artefactes i les falses amplificacions no aconsegueixen sinó ensordir.

veu

Sols puc dir que la veu de Philippe Jaroussky m'emociona i em fascina. No intente entendre-ho ni analitzar les seues qualitats tècniques. No serviria de gaire. Sols he sentit com la veu, i el fet de parlar i cantar, ens connecta amb una part primitiva de nosaltres mateix, potser fundacional en tant que té a veure amb la nostra natura social. La veu, cantada i parlada, ens remet a allò humà en nosaltres; als fonaments del que som.

concertar-commoure

Hem fet de quasi tot un producte de consum. També la música. La possibilitat de gravar la música i reproduir-la tantes vegades com vulgues en el lloc i moment que desitges, ha suposat certa banalització del fet musical, que es converteix, així, en un producte fabril, dissenyat per a ser consumit sense dedicar-li massa atenció.

Sols en la música en directe ens exposem al fet artístic. En un concert sentim i escoltem peces úniques que ens sommouen, ens trasbalsen i ens nodreixen. Perquè l'art és, en certa manera, imprevist. No és rèplica ni còpia; no ens du per senda segura. L'art ens obre a l'abisme i, per tant, suposa sempre un risc, tant per a l'artista com per a l'espectador. El fet artístic és original i és únic. Els interprets conjuren la música, en un espai-temps concret, i amb el seu ofici i la seua sensibilitat ens fan partíceps de la màgia ancestral que implica vibrar junts.

 

retrobaments i reconeixements...

retrobament en la lluita

En l'última manifestació que vaig assistir en defensa de l'escola pública vaig trobar-me a Ana Escribano, la meua mestra en 4t d'EGB. No vaig tindre cap dubte que era ella. Vaig reconéixer-la de seguida. El meu fill, amb eixa naturalitat que solament tenen els xiquets, em va animar a saludar-la. Ens acostàrem i em vaig presentar; em va mirar als ulls i em va reconéixer. Ens vam fer dos besos. Somrient li va dir a una dona que l'acompanyava: "Iolanda, una alumna de Almussafes". Va fer-li una carícia a Guillem i em va preguntar si era el meu fill, i vam creuar unes paraules sobre l'alegria de retrobar-nos precisament allí i la necessitat de continuar reivindicant l'escola pública. Va informar-me que encara estava en actiu i "al pie del cañón"; i simplement em van saltar les llàgrimes. Ens abraçàrem i ens acomiadàrem.

Ana ha estat una d'aquestes mestres l'herència de la qual t'acompanya sempre. Amb els cabells foscos, curts i arrissats i la mirada perpètuament enmarcada per una "ratlleta" de colors variables; recorde que sempre em deia: "Iolanda, eres muy responsable", i jo vaig entendre que això era bo. Aquell curs sense llibres; en el que les classes acabaven sempre amb cançons i amb l'obligació de ficar les cadires a dalt de les taules per, segons ella, facilitar la feina de neteja; aquell curs en que ens regalàvem flors i rebiem les primeres classes d'educació sexual (per a escàndol d'alguns pares que es queixaven d'aquesta mestra moderna i provocadora); aquell curs, sens dubte, va conformar alguna cosa en mi; i em sé en deute amb ella...

retrobament en la memòria

La setmana passada uns alumnes a l'escola em feien una entrevista en que em preguntaven per la meua trajectòria escolar i vaig sorprendre'm a mi mateixa recordant i narrant-los la importància que per mi va tindre el curs de 2n de BUP en que vaig conéixer alguns dels amics més fonamentals de la meua vida; i dic fonamentals per allò que de fonament hi tenen alguns encontres. Segurament totes les relacions que teixim al llarg de la vida són constituents; et conformen bé sedimentant o bé removent allò aportat per la vida, amb una espècie de terratrèmol que tot ho regira i ho trastoca; i és clar que alguns encontres són més significatius que d'altres, i que alguns necessiten temps per ser incorporats; però al final tots i cadascun d'ells acaben explicant el que som. Potser els amics de l'adolescència, al igual que els de la infància, tenen quelcom de fundacional, en el sentit que en ells s'assenta el que seràs. Molt sovint, en veure als meus alumnes, hi recorde que en algun moment de la meua vida també era molt més important el que passava a fóra de l'aula que el que passava a dintre. A aquells amics els dec moltíssim del que hui sóc i del que hui crec; i no sé si ho saben. 

retrobament en la música

Ahir vaig anar a un concert, i vaig escoltar un amic que feia molt de temps que no escoltava i que no sentia. Les passes de la vida ens han allunyat molt d'aquell punt del camí en que ens vam trobar i, potser, poc queda en nosaltres d'aquells que fórem. Però no vaig poder evitar intentar descobrir, mentre tocava, algun gest del que jo recorde que era. Supose que hi ha l'esperança del reconeixement, tot i que ens sabem estranys de nosaltres mateixos. Ja som altres, tot i que el que hem devingut s'ha construït amb els trossets d'alló viscut i en eixos bocinets hi estem nosaltres. El viure ens fa, i hem viscut molt des d'aleshores. Així que el sé part de mi; part íntima d'aquesta història que sóc malgrat l'estranyesa; o precisament per l'estranyesa, que acaba sent allò més propi, ja que jo també em sé estranya d'aquella que vaig ser.

 

Però els retrobaments es donen, i com en una tectònica del ser, el temps es plega i confluïm de nou mentre som i no som, alhora. I una estima profunda i encarnada emergeix amarant la superfície. Hui estic profundament agraïda a les mestres, als amics, als amics-mestres, als amics-amats... Ens retrobem en la lluita i ens retrobem en la música, llocs comuns pels quals no hem deixat de transitar...

quan les parets parlen...

L'altre dia passejant per València i de forma totalment casual vaig trobar-me amb un dels murals de l'artista italià anomenat Blu. Realment la impressió d'acarar aquest "Moises modern" encara em perdura, i és que no és senzill encarar un espill que reflecteix amb tantíssima claredat el que és la nostra societat. De fet, crec que l'art ho és en tant que ens mou per dintre, ens fa fer-nos preguntes incòmodes que no podem defugir; és a dir, en tant que ens fica davant l'abisme del que som.

 

València

(detall de la barba)

 

Aquest art "de carrer", públic, ja que s'ofereix al poble, i crític, ja que qüestiona la nostra societat; és una mostra que hi ha altra manera de "fer"; que altre món és possible, si el fem entre els homes i les dones. I crec que la força fonamental de les obres de Blu es troba, en la voluntat i la decisió de l'artista de fer-les "free" que en anglés vol dir tant "lliure", com "de bades"; és a dir, fora del circuit dinerari; fora de les galeries, del mercat de l'art i dels museus. El gran poder d'aquest art és el fet de ficar-se, conscientement, en comú, i és per això que ocupa el lloc comú per excel·ència: el carrer. Des de les zones de pas, des de les zones que transitem, ens trobem amb aquestes imatges que no ens deixen indiferents.
 

Vienna

 

 

El capitalisme fa molt de temps que fa servir les zones de pas com a plataformes per fer-nos arribar el seus missatges en forma de tanques publicitàries; i també els règims totalitaris han fet servir es espais públics per a que la imatge del lider fóra omnipresent en la vida de la gent corrent a mode de Gran Hermano... També al llarg de la història els moviments crítics amb el sistema o de resistència han fet servir els murs per deixar les seues pintades o els seus cartells; però, vivim actualment un periode d'anestèsia col·lectiva que ha fet que les parets deixaren de parlar, al menys, la veu del poble. Per altra banda, l'acció del món grafiter, en general, no ha anat més enllà del desafiament que suposa el fet mateix de pintar-ne, i finalment sols aconsegueix donar un toc de color a les zones més grises de les ciutats, amb una finalitat purament estètica...

 

Us convide a fer una ullada als murals de Blu que més em somouen; i ho fan perquè són imatges que parlen de nosaltres. És molt interessant que les pintures d'aquest artista no són independents del context on s'ubiquen. Cada ciutat té el seu mural que diu d'ella més que no els grans circuits turístics. Sols us heu de fixar en els dibuixos que Blu ha regalat a València i a Madrid. Estem retratats.

Madrid

Barcelona

 Campobasso- Itàlia

Berlí

Rennes (França)

(detall de la mà)

 

 Milà

 

Itàlia

Berlin

"saber de música"...

Que la música està a tot arreu és una obvietat. Que hi tenim al nostre abast multitud de manifestacions musicals, tant en viu com gravades, també. A poc que fem una ullada a les cartelleres culturals, hi trobarem una oferta variada de concerts, recitals, etc; sols en que ens acostem a algunes grans superficies hi podem comprar música de tots els estil; el simple gest de sintonitzar la ràdio o de connectar-te a internet fica una inmensitat de música a la teua disposició...

 

El que ja no hi trobem amb tanta facilitat és la possibilitat de parlar-ne sobre aquesta música; és a dir, de compartir amb altres persones el fet musical, reflexionar juntes i aprendre'n. I en parlar d'aprendre de música, no m'estic referint a estudiar música en un conservatori. No em referisc en aprendre el llenguatge musical que et permetrà ser músic. Em referisc a aprendre de música (de la seua història, de les seues manifestacions...) per tal de capacitar-te com a oient.

 

Per exemple, si ens interessa la pintura, podem visitar museus que compten amb guies meravelloses que ens expliquen en quins aspectes ens hem de fixar per apreciar les característiques de cada corrent pictòrica al llarg de la historia, les peculiaritats de cada artista, la singularitat de cada obra, etc... I així, crec que tots estarem d'acord, en que l'experiència de "mirar" és més completa.

 

Per contra, pel que fa a la música, el més habitual és que no hi haja cap guia d'audició. Si en algun concert se'ns dona algun apunt més enllà del programa i alguna resenya dels interprets, és l'excepció. Crec que el fet d'assistir a un concert es converteix en una experiència infinitament més enriquidora i educativa, si podem saber en quins aspectes sonors  hem de fixar-nos; en quines peculiaritats de la instrumentació focalitzar la nostra atenció; si sabem ubicar la peça en el seu context històric i identificar les característiques de l'època, les singularitat del compositor o de la peça en concret.

 

Per què si els museus saben que una bona exposició pictòrica ha d'anar acompanyada d'una guia que "ajude a mirar", els concerts no s'acompanyen d'una guia que "ajude a escoltar"? Crec que ficar a l'abast de la gent la música és fonamental, però no suficient. Cal alguna cosa més.

 

Crec que ni a Almussafes ni a Benifaió hi trobem cap oferta cultural o associativa que cobrisca aquesta dimensió educativa per a les persones oients. Hi tenim conservatoris, escoles de música, corals, les bandes de música, diferents grups musicals amb estils diversos, centres culturals que hi programen concerts de diferents estils, etc... Però no hi ha cap inicitiva educativa en matèria de cultura musical per a la població en general que simplement gaudeix de la música i que participa com a oient en els concerts i voldria aprofundir més en aquesta experiència. Per ficar un exemple, no hi ha xarrades on es parle de música; no hi ha fullets explicatius que acompanyen les audicions dels concerts...

 

Algú podria dir que no cal; que la música se "sent" i no cal més. Tot i que en part aquesta afirmació és certa; ja que no cal aprendre de "solfa" per gaudir de la música. Si que crec que hi ha la necessitat de moure'ns. L'actitud passiva, merament receptiva, ens converteix en mers consumidors.

Contrariament, crec que la música, no de consum, sinó en tant que manifestació artística, incita al moviment. L'art en general, ens mou en la recerca, en la pregunta, en el questionament...; ens impulsa a buscar més. I ahi és on jo no trobe.

 

Crec que és un buit a omplir. Es fa necessari desenvolupar una vessant més educativa que acompanye a les persones en aproximar-se i viure la música. Crec que hi hauria moltes persones, no músics però amants de la música que participarien gustosament en un espai on se'ls permetera compartir eixe gust comú, xarrar, aprendre i escoltar junts. Pensem-ho.