Serem capaços
d’escapar d’aquest parany?. Serem capaços d’obrir possibilitats? Quin futur gosarem
teixir? Quins fils deixarem a qui ens segueixen? Tal vegada perdran la
innocència bruscament, a cops; com ho feren els pares, com ho feren els iaios. Amb
patiment, mort i terra. Se’ls entelarà la mirada. Es perdrà en ella la claror
dels somnis, dels jocs; la claror de qui tot ho espera. Tal vegada hauran d’afrontar
una realitat bruta i espessa. Com mantenir l’esperança davant el dia feixuc?
Com mantenir l’espurna mentre ens ofega la foscor?
Hi ha qui s’arrossega ignorant
la seua força; llums vacil·lants i fràgils que avancen la seua absència; llums
que es somnien foses.
Desconeixen cóm les anhelem de fulgents; que la humanitat necessita
llums perennes; lluent eternes al cor, a la mirada; il·luminant-nos el camí i
la lluita.
Cal
alimentar la lucidesa entre les ombres. I fer-ho sense pietat.
