de rostres i espills...

Fa temps algú em va explicar que la paraula "espill" i la paraula "mirall"tenen una arrel etimològica diferent. Mentre espill prové de speculum i dona lloc a paraules com especular, que té a veure amb conjeturar i,  per tant, qüestionar-se; mirall prové de mirabilis que vol dir meravella, i per tant, enmirallar-se té més a veure amb l'admiració de la pròpia bellessa...

Per tant tindriem dos gestos molt diferents; davant l'espill fem conjetures, preguntes, ens qüestionem; mentre que davant el mirall, ens contemplem satisfets del que veiem...

La metàfora de l'espill és força potent perquè ens situa en la intersecció entre el jo i el nosaltres; entre allò que és comú i la meua singularitat que alhora també és comuna. Crec que la metàfora de l'espill aconsegueix ajudar-nos a pensar aquesta dualitat de les relacions, on es troben allò propi i allò alié, alló conegut i allò desconegut; allò que és meu (jo), i el món (els altres)... És en eixe punt on dialoguem amb allò estrany i reconeguem l'estrany en nosaltres. Així, els altres són l'espill on ens projectem i ens reflectim; i per tant, la relació "humana" sols és possible si reconec que en l'altre també estic jo... Si no es dona aquest reconeixement i visibilització de l'altre com a legítim altre, sols establim relacions que el "cosifiquen" i li resten l'element humà.

Els altres són els espills en els quals puc veure'm i qüestionar-me i veure'ns i qüestionar-nos. Som singulars, en tant que formem part de la comunitat; no poden desvincular-nos; estem fortament lligats. Tots, en naixer ja ho fem dintre d'una comunitat que ens ha proporcionat una llengua, uns valors; tot un marc del que som hereus, ho vulgam o no; i és des d'aquest marc que contruim la nostra singularitat. I sols des d'aquest punt es possible el canvi i la creació. Reconéixer aquestes herències és el que ens permet "ser". Som en tant que els altres són.  

En les relacions entre pares/mares i fills/filles podem veure-ho clarament exemplificat. Els nostres fills i filles són els nostres espills, en tant que observant-los podem veure'ns, i no sols genèticament, sinó també culturalment i social. Són hereus dels nostres valors, de la nostra forma de veure el món, de les paraules que els hem transmés i sols des d'aquesta herència rebuda poden gestar quelcom nou, diferent; tal i com nosaltres també ho férem en relació als nostres progenitors.

 

Per tant, en la relació, en el vincle, anem conformant-nos; co-formant-nos. I dic co-formant-nos, perquè nosaltres també ens transformem amb ells i elles; sempre i quan els reconegam com a espills que ens interpel·lent èticament. Es aquesta la manera correcta? Ho hauria d'haver fet d'altra forma? Totes aquestes qüestions que ens fiquen en la necessitat de posicionar-nos i de respondre a les preguntes són les que el rostre de l'altre ens planteja... No són preguntes a l'espill, sino des de l'espill; sempre que ens atrevim a dialogar amb l'alteritat i sempre que estem disposats ficar-nos en joc.

Sovint un no-rostre pot ser un espill. En aquest cas, el passamontanyes del subcomandante Marcos, es converteix en tots els rostres, en tots nosaltres...

 

Max Emanuel Cencic

Tal vegada, una bona amanera de començar a parlar d'aquest cantant croata és escoltar el que ell afirma sobre si mateix: "Crec que tinc fama de ser un músic agossarat que trenca tabús i interpreta repertoris per els quals els puristes t'excomulgarien. Estic orgullós d'haver gossat cantar Rossini i de tindre èxit. Trencar barreres és la meua obsessió. Això implica, clar està, treballar molt durament la tècnica per ser capaç de cantar coses que fins el moment es consideraven incantables per a un contratenor".

 

Efectivament, Cencic i els seus col·legues contratenors estan aconseguint, amb el seu treball i certa dosi de valentia, que aquesta veu siga més "normal" per al públic i que estiga cada vegada més present en programacions d'auditoris i festivals.

Aquesta ànsia per trencar motlles, i ampliar possibilitats per a la veu de contratenor, no és l'únic aspecte remarcable de la seua carrera. Personalment, pense que és molt interessant el fet que estiga a dalt d'un escenari des dels 6 anys. Em susciten molts dubtes i moltes qüestions ètiques aquestos suposats casos de precocitat artística.  Va donar-se a coneixer de nen en un programa de televisió a la seua Croàcia natal cantant l'ària de la Reina de la Nit. S'ho imagineu?  Posteriorment passà a integrar-se als "Nens Cantors de Viena" on continuà la seua carrera com a xiquet soprano. En aquesta gravació podem escoltar-lo fent el vals Op.410 de Johann Strauss (1882).

Ell afirma que "mai va decidir cantar", perquè "sempre" ha cantat, des de que té memòria. És evident que cantar ha condicionat la seua infància i que la seua vida i el cant són inseparables. El seu cas és totalment diferent al de P. Jaroussky, que es trobà amb 18 anys amb això del cant i, malgrat que es va llençar de ple, sempre manifesta que es considera més músic que no cantant i que la seua carrera de contratenor té data de caducitat perquè vol fer altres coses com ara dirigir.

Actualment, la veu de Max Emanuel Cencic s'assembla molt a la d'una mezzo (dona). I amb això vull dir que sona amb cos, amb greus, amb una mica de pes en les coloratures però molt, molt càlida, gens afalsetada i sense eixe punt metàl·lic que tenen algunes veus d'aquesta corda.

 

Il Sant' Alessio (Stefano Landi)

dir. William Christie

 

 



Artaserse (Leonardo Vinci)

"Se d'un amor tirano"

 

En aquests dos muntatges, Il Sant' Alessio de Landi (Les Arts Florisans, dir. William Christie) i Artaserse de Vinci  (dir. Diego Fasolis), Cencic interpreta papers femenins ja que s'han realitzat sense la participació de cap dona, tal i com eren representades a l'època en que es van composar.

Duetti

dir. William Christie i Les Arts Florissants

Max Emanuel Cencic i P. Jaroussky

"Chi d'amor tra le catene" (Bononcini)

"Bella sì, ma crudel" (Bononcini)

Aquest treball ha estat premiat als Echo Klassic (2012) i és una selecció realment exquisita de duets de finals del XVII i principis del XVIII. Les dues veus, tot i ser ben diferents, sonen meravellosament juntes. Breus píndoles d'extrema bellesa molt recomanables quan la grisor ens envolta.

Matèria porosa

Amb la veu, la música, les olors, les imatges… ens prolonguem més enllà dels nostres límits i poden no ser immediates ni en el temps ni en l'espai. Només el tacte és irremeiablement immediat. Mentre la percepció està lligada al nostre cos, al que en eixe moment som, l'estímul que la desencadena pot vindre de lluny; lluny de l'ara i de l'ací.

 

En quines zones es pot donar l'encontre amb els altres? On es teixeix la trama humana?

 

És realment el nostre cos, la nostra pell, membrana o frontera? I l'espai entre tessel·les? És en aquesta zona "inter" on s'enredrem; on es produeixen les vibracions, les ressonàncies, les fluències... Ponts o connexions.

 

Cos, límit i frontera; membrana i caixa de ressonància. El sentir dels sentits permet la permeabilitat. Som matèria porosa. Tot pot traspassar-nos. Una veu que em parla des de la bústia del mòbil; aquells mots escrits fa anys i recentment editats; la música enllaunada que, mentre conduisc, renova una vibració sense cos; la fotografia que ens vam fer l’estiu passat; els poemes que reposen cada nit al capçal del meu llit com a dispositiu d'emergència contra el desassossec...

Sempre porosos, sempre travessats. Percebem i en fer-ho tenim la possibilitat de refer el món i refer-nos amb ell.

 

Núria Rial

^{(Vull dedicar aquesta entrada a la mestra que vaig tindre en 4t d'EGB, Ana Escribano Coronado, a qui hui he retrobat en València a la manifestació en defensa de l'escola publica. L'hem saludada, Guillem i jo; m'ha reconegut i ens hem emocionat. És d'aquestes mestres que guardes en la memòria i en el cor no per les lliçons del llibre sinó per les lliçons de vida... i hui Ana encara és testimoni d'ètica i de lluita. Gràcies Ana.)}

 

 

^{De Nuria Rial puc dir-vos poca cosa, però crec que l'important no és el que us puga dir, sinó que pugueu escoltar-la. La carrera d'aquesta cantant catalana s'ha anat centrant en el repertori barroc i del renaixement. Té un timbre brillant i pur però amb caràcter, amb personalitat, i una excel·lent musicalitat. Canta amb tal naturalitat que sembla que tot és senzill i tot és proper. I si no, jutgeu vosaltres mateix.}

  

^{amb Orphénica Lyra (dir. Jose Miguel Moreno)
La Bomba  Ensalada de Mateo Flecha el Vell
amb el contratenor Carlos Mena}

 

Ande, pues, nuestro apellido, el tañer con el cantar, concordes en alabar, a Jesús recién nacido. Bendito el que ha venido, a librarnos de agonía, Bendito sea este día, que nació el contentamiento, Remedió su advenimiento, mil enojos. Benditos sean los ojos, que con piedad nos miraron, y benditos, que así amansaron tal fortuna.

^{amb L'Arpeggiata (dir. Christina Pluhar)
Lamento della Ninfa (Monteverdi)}

Amor, (dicea, il ciel  mirando, il piè fermò). Dove, dove la fè che ‘l traditor giurò? (Miserella) Fa che ritorni il mio amor, com’ei pur fu, o tu m’ancidi, ch’io non mi tormenti piu. (Miserella, ah più, no, no Tanto gel soffrir non può.) Non vo’piì ch’ei sospiri se non lontan da me. No, no, che i suoi martiri più non dirammi affè.

Perché di lui mi struggo, tutt’orgoglioso sta, che sì, che sì, se’l fuggo ancor, mi pregherà. Se ciglio ha più sereno colei, che’l mio non è, già non rinchiude in seno Amor sì bella fè. Né mai si dolci baci da quella bocca havrai nè più soave...Ah!, Taci, Taci, che troppo il sai!

(traducció d'anar per casa)

Amor, (deia al cel mirant i detenint els passos). On? On està la fidelitat que el traïdor em va jurar? (Infeliç) Fes que retorne el meu amor, tal i com era, o mata’m, perque no m’atormente més. (Infeliç,  ah, no, no pot sofrir ja més.) No vull que els sospirs se m’escapen. No, no vull que els turments delaten el meu amor.
 

Perque m’encenc per ell I ell n'està ben orgullós, i si l'evite encara em persegueix. Si té la mirada més serena que la meua és per que no té al seu si l’amor, tan bella fe! Mai obtindre dolços besos d’eixa boca ni tanta tendressa... Ah! Calla, calla, que prou que ho sap!

 

 

 

^{Al  2009 Nuria Rial guanyà el prestigiós  Echo Klassik Award, a l'artista jove de l'any. I en el lliurament de premis actuà junt a L'Arpeggiata, formació que també era guardonada en eixa edició. En aquesta ocasió van interpretar junt a Philippe Jaroussky el duo final de L'incoronazione di Poppea. D'aquesta meravellosa declaració d'amor totes les versions que he escoltat m'han semblat que pequen d'excés de pompa i solemnitat. Aquesta versió, amb un tempo més ràpid, està tremendament viva; transmet joia i alegria que és com ha de ser si es parla d'amor del bo. Les dues veus, en la seua puresa, es trenen perfectament.} 

^{amb Philippe Jaroussky i l'ensemble Artaserse
Rodelinda (Handel)
Duetto di Rodelinda e Bertarido}  

Io t'abbraccio
E più che morte, aspro e forte,
è pel cor mio questo addio,
che il tuo sen dal mio divide.
Ah mia vita,
ah mio tesoro, se non moro,
è più tiranno quell'affanno,
che dà morte, e non uccide.

Jo t'abrace
i més  aspre i fort que la mort
és per al meu cor aquest adéu,
que el teu cor del meu separa.
Ah vida meua,
oh, tresor meu,  si no muic,
és més tirà que l'ofec 
que du a la mort però no mata.