Opium...

Sovint ens deixem influïr per les opinions d'altres i ens perdem la possibilitat d'el·laborar un criteri propi sobre qualsevol qüestió.

Quan vaig descobrir el cantant Philippe Jaroussky vaig iniciar un procés d'aprenentatge i descoberta que suposava escoltar i llegir, a parts iguals... En un article de tants, un crític definia com "aberrante" el seu disc Opium, pel fet que en aquesta gravació abandonava el repertori barroc i presentava un programa de melodie francesa, de finals del s. XIX i principis del XX, transició entre el romanticisme i el modernisme. L'articulista considerava la incursió en el repertori de la Belle Époque, per a veu de soprà i interpretat habitualment per dones, com a totalment impròpia per a un contratenor i, per tant, en feia una valoració molt negativa.

 

Altra vegada ens trobem amb el debat de si els contratenors han d'anar més enllà del repertori per a castrats o no. En paraules del propi Jaroussky: "la veu de contratenor, com a tal, no té repertori propi, a excepció de la música moderna escrita específicament per ella. Així que per què no aventurar-se en altres mons musicals si sentim que s'adapten a les nostres veus?"
 

El cas és que influïda per aquestes lectures vaig resistir-me a comprar el disc i no vaig descobrir tot l'equivocada que podia arribar a estar fins que me'l regalaren (gràcies!) i em va seduir immediatament.

Era, evidentment, diferent a tot el que li havia escoltat amb anterioritat. Desprovista de tot l'artifici barroc, la veu sona nua, carnosa, amb una sensualitat que t'atrapa, com un cant de sirena de l'encís del qual no vols/pots fugir; i el text, sobre el que tot es construeix, se'ns mostra amb una bellesa i una honestedat desprovista de coartades i d'ornaments.
 
"He decidit pronunciar els textos de manera que estiga el més a prop possible de la paraula"- diu el cantant. "La poesia ha de venir a la vida sense imposar una interpretació excessiva o cert artifici emocional. He tractat d'acostar-me amb humilitat".

Si el treball amb el text i la veu és depurat, Jérôme Ducros troba al piano eixe difícil equilibri entre una interpretació comedida i, a l'hora, extremadament càlida i conmovedora. 

En pocs minuts aquestes cançons aconsegueixen crear una atmòsfera que ens atrapa i ens trasporta. I la seua senzillesa formal (veu i piano) no fa més que potenciar allò que d'essencial, de nu, hi ha en el sentir  humà. Sense impostura. Sense "aspavientos". 

L'evocació d'una natura serena quasi lànguida, el pas del temps, la mort... Una melàngia espesa amara cada melodia i acaba vencent-nos. Amb els sentits atordits, no podem resistir-nos i ens deixem dur. Opium té un punt d'intoxicació i un punt d'evasió. I sembla que ni el propi cantant pot escapar als seus efectes. Sols hem de mirar-lo als ulls.  
 

Les heures

Ernest Chausson
Poema: Camille Mauclair

Les pâles heures sous la lune
En chantant jusqu'à mourir,
Avec un triste sourire,
Vont une à une

Sur un lac baigné de lune,
Où,avec un sombre sourire,
Elles tendent,une à une,
Les mains qui mènent à mourir;

Et certains, blêmes souns la lune,
Aux yeux d'iris sans sourire,
Sachant que l'heure est de mourir,
Donnent leurs mains une à une

Et tout s'en vont dans l'ombre et dans la lune,
Pour s'alanguir et puis mourir
Avec les heures une à une,
Les heures au pâle sourire.

 

L'Heure exquiside

Reynaldo Hahn

Poema: Paul Verlaine
 

La lune blanche / luit dans les bois. / De chaque branche / part une voix / sous la ramée. / O bien aimée.

L’étang reflète, / profond miroir, / la silhouette / du saule noir / où le vent pleure. / Rêvons, c’est l’heure.

Un vaste et tendre / apaisement / semble descendre / du firmament / que l’astre irise. / C’est l’heure exquise!

La lluna blanca / llueix dintre del bosc / De cada branca / ix una veu / davall les fulls / Oh, ben amada.

L'estany reflecteix, / profund espill, / la silueta / del salze negre / on el vent plora. / Somniem, és l'hora.

Una vasta i tendra /pau / sembla descendir / del firmament / que l'astre irisa. / És l'hora exquisida!.