Tal vegada, una bona amanera de començar a parlar d'aquest cantant croata és escoltar el que ell afirma sobre si mateix: "Crec que tinc fama de ser un músic agossarat que trenca tabús i interpreta repertoris per els quals els puristes t'excomulgarien. Estic orgullós d'haver gossat cantar Rossini i de tindre èxit. Trencar barreres és la meua obsessió. Això implica, clar està, treballar molt durament la tècnica per ser capaç de cantar coses que fins el moment es consideraven incantables per a un contratenor".
Efectivament, Cencic i els seus col·legues contratenors estan aconseguint, amb el seu treball i certa dosi de valentia, que aquesta veu siga més "normal" per al públic i que estiga cada vegada més present en programacions d'auditoris i festivals.
Aquesta ànsia per trencar motlles, i ampliar possibilitats per a la veu de contratenor, no és l'únic aspecte remarcable de la seua carrera. Personalment, pense que és molt interessant el fet que estiga a dalt d'un escenari des dels 6 anys. Em susciten molts dubtes i moltes qüestions ètiques aquestos suposats casos de precocitat artística. Va donar-se a coneixer de nen en un programa de televisió a la seua Croàcia natal cantant l'ària de la Reina de la Nit. S'ho imagineu? Posteriorment passà a integrar-se als "Nens Cantors de Viena" on continuà la seua carrera com a xiquet soprano. En aquesta gravació podem escoltar-lo fent el vals Op.410 de Johann Strauss (1882).
Ell afirma que "mai va decidir cantar", perquè "sempre" ha cantat, des de que té memòria. És evident que cantar ha condicionat la seua infància i que la seua vida i el cant són inseparables. El seu cas és totalment diferent al de P. Jaroussky, que es trobà amb 18 anys amb això del cant i, malgrat que es va llençar de ple, sempre manifesta que es considera més músic que no cantant i que la seua carrera de contratenor té data de caducitat perquè vol fer altres coses com ara dirigir.
Ell afirma que "mai va decidir cantar", perquè "sempre" ha cantat, des de que té memòria. És evident que cantar ha condicionat la seua infància i que la seua vida i el cant són inseparables. El seu cas és totalment diferent al de P. Jaroussky, que es trobà amb 18 anys amb això del cant i, malgrat que es va llençar de ple, sempre manifesta que es considera més músic que no cantant i que la seua carrera de contratenor té data de caducitat perquè vol fer altres coses com ara dirigir.
Actualment, la veu de Max Emanuel Cencic s'assembla molt a la d'una mezzo (dona). I amb això vull dir que sona amb cos, amb greus, amb una mica de pes en les coloratures però molt, molt càlida, gens afalsetada i sense eixe punt metàl·lic que tenen algunes veus d'aquesta corda.
Il Sant' Alessio (Stefano Landi)
dir. William Christie
Artaserse (Leonardo Vinci)
"Se d'un amor tirano"
En aquests dos muntatges, Il Sant' Alessio de Landi (Les Arts Florisans, dir. William Christie) i Artaserse de Vinci (dir. Diego Fasolis), Cencic interpreta papers femenins ja que s'han realitzat sense la participació de cap dona, tal i com eren representades a l'època en que es van composar.
Duetti
dir. William Christie i Les Arts Florissants
Max Emanuel Cencic i P. Jaroussky
"Chi d'amor tra le catene" (Bononcini)
"Bella sì, ma crudel" (Bononcini)
Aquest treball ha estat premiat als Echo Klassic (2012) i és una selecció realment exquisita de duets de finals del XVII i principis del XVIII. Les dues veus, tot i ser ben diferents, sonen meravellosament juntes. Breus píndoles d'extrema bellesa molt recomanables quan la grisor ens envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada