Les paraules...

Les paraules són actes. Hi ha paraules que empenyen, que enfonsen, que acaronen, que apropen, que afermen, que detonen, que ofeguen, que mouen… i, el més complicat és que no sabem quines són les que fan cada acció ni per a qui suposen cada cosa; perquè si és cert que depén del que cadascú vol dir en dir-la, també és cert que, una vegada solta, l’efecte sobre qui la rep és incert i imprevisible…

Però, freqüentment, ens envolta una xerrameca sense sentit, on les paraules han perdut la seua rao de ser i es parla per parlar; per omplir el buit o l'abisme. Així els mots perden el seu poder de "fer".



autora: Marina Guiu
marinaguiu.blogspot.com

Sols el silenci conscient permet tallar aquest parloteig incesant, i ficar en evidència aquesta estratègia de discurs-fugida que tot ho ompli. El silenci es converteix així en el "dir" més clar; que denuncia la coartada i fica en valor allò essencial.


Els meus silencis conformen la meua veu tant com les meues paraules. Molt sovint, però, he vist com hi ha persones que creuen poder traduir els silencis dels altres. Els interpreten de diverses maneres: com a mostra de covardia o de submissió; com a mostra d'ignorància; com a manifestació de la timidesa; com a desinterés, apatia o falta de compromís… Sé exactament el grau d'errada en aquests judicis.

Procure tindre sempre present no omplir amb les meues paraules els silencis de ningú, respectant-los com a part del seu discurs. Sols qui els calla sap el que els seus silencis diuen. I aprendre a "escoltar-los", sempre és un exercici de humilitat i de reconeixement a allò que l'altre és.