Vivim a un ritme accelerat, sense temps per a l'encontre, per a la conversa, per a mirar a l'altre als ulls, per al goig i per al joc. Vivim amb presa. Presa per fer, per produir, per tindre, i ens oblidem del temps de vida; d'eixe "tempo" pausat que ens permet simplement ser.
Ens hem quedat sense espais i sense temps per ser. Ser pares, ser mares, filles, veïnes, amigues, companyes... I crec que sols podrem recuperar alguna cosa semblant a la felicitat o al benestar, si decidim apropiar-nos de nou del nostre temps. I, per mí, aquesta apropiació passa necessàriament per dedicar-lo a coses veritablement "inútils"; és a dir, per això que diem "perdre" el temps, ja que crec que aquest és realment el únic temps guanyat; el verdaderament profitós.
Passejar amb el meu fill un dia assoleiat mentre l'agafe de la mà i fa equilibrisme sobre la vorera; agafar un llibre i seure al meu racó preferit del sofa, deixar que entre el sol al saló mentre aconseguisc diluir-me entre els mots d'una història aliena però que, per una estona, pot ser la meua; mirar al meu fill mentre m'explica apassionadament quants mons caben en una estrella com Eta carinae i escoltar atenta els seus càlculs estelars; tombar-me al sofà, tancar els ulls i deixar que la música m'amare fins el moll de l'os... Moments tots ells nutritius per la seua profunda inutilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada