D'expectatives i nueses...

En una ocasió vaig assistir a un concert en que es va produir un canvi al progama. Debussy va ser substituït per Piazzola. La interpretació fou vibrant, d’aquestes que fiquen en peu l’auditori. Però jo estava, digue’m-ne, molesta; més bé, estava enfadada. Em sentia d’alguna forma estafada, i l’enuig era proporcional al temps que havia dedicat a preparar-me per escoltar Debussy.

Passat un temps, i després de donar-li algunes voltes a la qüestió, vaig adonar-me que amb aquella reacció m’havia negat a mi mateix la possibilitat de gaudir de Piazzola. Aquell moment no tornarà, no el puc reviure, per tant, sols em resta la possibilitat d’aprendre. Aprendre tot reflexionant sobre com afronte la incertesa, com em situe davant d’allò inesperat. I aquest és un aprenentatge que pot servir-me a tots els àmbits de la vida.

Per exemple, hi ha a la xarxa un text magnífic que duu per títol “Viatge a Holanda” que tracta d’explicar com afrontar el fet de tindre un fill o filla amb discapacitat. (http://www.scribd.com/doc/40029536/Viatge-a-Holanda) Acceptar que no estàs on creies-volies estar duu un temps però és un procés, per altra banda, necessari si vols gaudir de les coses bones que, indubtablement, té Holanda deixant-te de lamentar per no estar a Itàlia.

També a l’àmbit educatiu, a la tasca docent, és interessant que hi pensem com ens situem davant d’allò inesperat. Sovint a les aules es donen situacions meravelloses amb una potència educativa increïble que, sorprenentment, els docents bloquegem tot adduint la prevalència del programa, dels continguts curriculars, del que tenim projectat per a hui... Amb aquesta resistència a tractar les qüestions que afloren a l'aula, aconseguim que les classes siguen contexts morts, on no flueix la saba de la motivació, la passió per aprendre; perquè l'alumnat enten ràpidament que el que allí volem que passe no té res a veure amb ell i amb el que el mou, sinó amb la programació "tècnica" del mestre o mestra.

No vull dir amb això que la persona docent no haja d’entrar a l’aula sense cap tipus de previsió o de programació. No podem anular el tindre unes expectatives sobre el que va a ocórrer ni podem deixar de planificar algunes activitats en un determinat sentit o altre. Però hem d’admetre que, encara que ho fem, allò inesperat sempre pot irrompre a l'aula i pot ser molt fructífer si mantenim una disposició oberta a incorporar-ho, a integrar-ho com a part de la dinàmica, ja que en eixe moment és potser l’element de sentit per a les persones. Precisament pel fet d’irrompre ja està carregat de vida.

De fet, crec que encara que intentàrem entrar a l’aula sense cap expectativa, sense cap previsió anticipadora, això seria impossible. Podem ser flexibles i oberts a cert grau de incertesa, però la nuesa absoluta és impossible, i crec que tampoc desitjable per inhumana.

El nostre sistema nerviós hi busca patrons que li permeten anticipar, que facen previsible el món, que l’ordenen, mentre, paradoxalment i per això mateix, també hi detecta la més lleugera desviació del patró, és a dir, la discordància, allò nou, allò inèdit... I en eixa cruïlla es dona precisament la possibilitat d’aprendre; entre la continuïtat i el trencament, entre la tradició i la novetat, entre la transmissió i la creació... (i aquesta és l’ambigüitat humana). És a dir, és profundament humà anticipar-nos i preveure, però també el saber fer front a allò inèdit i donar respostes noves, originals. 

Així que em resulta molt difícil pensar que siga possible entrar a l’aula absolutament nua, des d’una posició absoluta, amb una mirada neutra i no condicionada per cap element. La nostra percepció del món dependrà de les experiències prèvies que hagen modelat o mapejat el nostre cervell per a percebre de determinada manera. Així, a mode d’exemple, sols puc veure des dels meus ulls; o sols escolte la música des de totes les experiències prèvies envers la música que he viscut fins a hui. No puc escoltar des d’altre lloc que no siga jo. I això és extensible a tota la percepció del món i dels altres. No hi ha, per tant, mirades no esbiaixades. La qual cosa no significa que no puga amplicar i canviar aquesta disposició. Però, totes les mirades a la realitat, als altres, per molt científiques que es pretenguen, per molt neutres que es vulguen, sempre són des d’alguna perspectiva; des d’algú. Així que els mestres i les mestres no podem tindre una mirada absoluta, nua, sense predisposicions. Això és mentida i impossible. Els mestres aportem a l’aula tot el que som i hem d'estar disposats a canviar. Som irremeiablement contextualitzats i aquests són els nostres "ropages", i reconéixer-ho és el primer pas per assumir que nosaltres també canviem i estem en procés de transformació.

No sols no podem entrar a l'aula despullats del que som, sinó que tampoc crec que siga desitjable. Desconfie profundament dels missatges que parlen de l'objectivitat de l'educació perquè pretenent-se neutrals oculten les seues veritables intencions. (És ben sabut que qui adoctrina sempre és "l'altre"). La persona docent és, des d'aquesta perspectiva "objectivadora",  un mer transmissor de "veritats" sense plantejar-se críticament a qui interessa aquesta "versió" del món.  

Les persones som context i text i crec que aquest element humà és el més educatiu, el més humanitzador, més que no els continguts o els programes curriculars. I és per això, que crec que l'actitud ètica dels mestres i les mestres són tan determinants. És per això que la figura docent no es pot reduir a una funció  "tècnica", a una mera aplicació de metodologies. Els mestres i les mestres són models ètics i de compromís amb el món (amb la justícia, amb la igualtat i la dignitat de les persones, amb la lluita per superar aquestes desigualtats...); i és la figura del mestre i la mestra la que és realment educativa. Si no em creieu, penseu en quins o quines "mestres" han sigut importants a la vostra vida i pregunteu-vos per què.

 

És en l’encontre de les persones on es gesta la possibilitat de educar-se i d’educar-nos. I això, inclou, com no, el reconeixement a les persones com a complexes, inacabades, finites i singulars. I, per tant, la potència de l’inesperat pot sorgir en el moment menys pensat.