L’atzar,
sovint, ens ofereix possibilitats inesperades. En un dels cursos en que vaig
participar aquest any passat vaig tenir l’ocasió de revisionar la pel·lícula alemana
Vier minuten (2006)
del director Chris Kraus i tornar-la a pensar des del que hui sóc; pensar-la en
termes de narració, en termes d’ètica i moral i de relació educativa.
A
la història hi ha l’encontre de dues dones: una presa, violenta,
autodestructiva, amb un talent immens per
a tocar el piano i la mestra de piano a la institució penitenciària. Dues
vides que conflueixen en un determinat punt i queden alterades
irremissiblement.
Cada persona tenim la necessitat de
expressar-nos, de trobar vies per a narrar-nos; i algunes persones poden
contar-se còmodament dintre del discurs imperant, dintre del que socialment
s’espera que siga la seua història; però d’altres el fet de dir la seua veu
suposa un trencament i un enfrontament tant fort amb el seu context que
necessàriament hi troben difícil encaix. Aquestes persones acaben patint
violència i pressió per a que s’ajusten al que s’espera d’elles i responen amb
dolor, amb la renúncia al que són, o amb més violència.
A la reclusa les paraules no li serveixen. La seua història sols
pot dir-la a través de la música i del piano. Aquest és el seu vocabulari
primari però la relació amb l’instrument també és complexa i ambivalent,
d’amor-odi; perquè tota via d’expressió engendra i castra; és possibilitat i
limitació, a l’hora. Com l’amor dels amants d’Estellés, aquesta és una relació brusca
i salvatge, d’ungles i dents, d’arraps, de cos sencer, de mans, peus, colps,
ràbia i dolor... perquè aquests són els ingredients de la seua història i
aquests són els que s’han de ficar en joc en el seu “dir”.
Al final de la pel·lícula, la seua veu-música, pot ser
finalment expressada i compartida, a mode de catarsi, en tan sols quatre
minuts, que donen títol al film. I açò és possible, en part, gràcies a la
mestra que fica les condicions i l’acompanya en el procés, tot i haver de
transgredir les normes de la institució (penitenciària en aquest cas) i també
transgredir-se a si mateix. Així, també la mestra ha de trencar les seues
presons internes, ha d’afrontar les seues pors i les seues renúncies, ha
d’acarar les decisions preses a la seua vida i actuar èticament més enllà de
les normes, més enllà de la moral.
Potser quan les institucions, també les escolars, es tornen
inhumanes i les seues directrius violenten els nostres alumnes, els mestres i
les mestres hem de preguntar-nos on ens situem. Si ens situem al costat dels
oprimits, dels més vulnerables, o si, excusant-nos en les normes, ens convertim
en executors del sistema (guardians de la moral). La resposta ètica sempre es dona
en les ombres de la moral, i sempre ens interpel·la a respondre.
L’escena que tanca el film, la reverència a la mestra, té
una càrrega simbòlica potentíssima. És una reverència clàssica, convencional, pausada,
acompanyada amb una mirada directa a la dona i amb un somriure ample En ella es
manifesta l’agraïment infinit i el reconeixement al que l’altra ha fet, al que
l’altra és. Tot i la diferència, tan iguals.
Us deixe un enllaç on podeu gaudir dels últims minuts de la pel·lícula que espere que, lluny de disuadir-vos de veure-la, us animen a buscar-la per disfrutar de la història d'aquestes dues dones
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada