Úter, cau i refugi.

Quedar-me cor-robada per la bellesa d’una imatge era per mi una sensació ja ben coneguda. Però copsar la dolçor d’una veu,i sentir-me encisada pel seu timbre, sentir-me acaronada per les paraules, traspassada, inundada, ha estat relativament nou per mi.

He pres consciència dels efectes que les diferents veus tenen en mi; que m’inquieten les veus masculines excessivament greus i que m’agraden les de registres intermedis, vellutades o lleugerament trencades, així com que en les dones els timbres massa aguts em predisposen a la contra. Segurament no sóc original; de segur que sóc pura memòria biològica, filogènia pura; però el ser-ne conscient m’obre una altra dimensió de la realitat i amplie la mirada més enllà dels ulls.

He de dir que mai no m’ha agradat escoltar òpera. Les veus líriques sempre m’han semblat artificials. He preferit escoltar cantautors, perquè bàsicament diuen coses que entenc i les seues cançons poden cantar-se a cau d’orella. L’òpera, no sols no em deia res sinó que fins i tot em semblava que fregava el ridícul. Cantants amb posats artificials, amb maquillatge excessiu i vestimenta estrambòtica, cridant, rojos, amb els colls inflats i la bocota oberta, amb unes veus excessivament impostades, amb un vibrat forçat que dificulta entendre el que suposadament diuen en una llengua estranya... L’artificiositat percebuda és una barrera immensa. Però, sorprenentment, i en un període de temps relativament breu, allò que em resultava totalment aliè, ha passat a commoure’m profundament. El descobriment d’un contratenor, Philippe Jaroussky, ha estat com una ventada que ha fet saltar les tanques, les barreres, tot i que la veu de contratenor siga, segons alguns, la veu menys natural de totes.

No és fàcil explicar què m’ha passat en sentir-lo cantar. No sé quins mecanismes s’han activat, però l’emoció va ser immediata i també la identificació. Crec que la seua veu s’assembla molt a eixa que a mi sempre em canta al cap. Potser és la veu de la meua infància, la veu de la estudiant de música que vaig ser, potser l’única expressió musical que em resta, la que mai no he pogut dir; condemnada a no ser mai vibració sinó sempre imaginació. Eixa veu pròpia i acallada, ara, crec que l’he reconeguda sonant fora del meu cap i amb la seua més pura bellesa.

Tinc la necessitat de escoltar-lo i ho he fet quasi sense treva aquests dos últims anys. He escoltat a través seu autors i músiques fins el moment desconegudes per a mi, i ho he fet amb vincle potentíssim de l’emoció. Philippe Jaroussky m’ha permés l’accés a la música sense entrebancs, amb connexió directa, com si hagués sintonitzat el canal adequat, sense interferències. És com tornar a casa i alhora saber que comences un nou viatge.

La seua veu m’ha dut de tornada, de la tècnica fallida a l’emoció. Em connecta amb un espai molt íntim de mi, úter, cau i refugi, on, inundada, em deixe gronxar sense resistència. Recupere així la música primera, potser la del cor, de l’alè d’un desconegut que, a l’hora, és reflex de la veu més pròpia. I, paradoxalment, no em sent tancada, reclosa, sinó oberta, amb els sentits atents al que m’envolta, receptiva, curiosa en les recerques, i disposada a la vida i a la bellesa. Em sé transformada tot i que per fora res sembla haver canviat.

 

 

"Questes pungente spine"

Benedetto Ferrari  (1603-1681)

L'Arpeggiata