Bilbao, octubre de 2010

Bilbao, 22 d’octubre de 2010

90 minuts de parèntesi després dels quals costa tornar a la prosa quotidiana. Música refugi, música fugida. Cau fora del món i del temps. La bellesa del so  fa suspendre l’alè. Obliga a un silenci absolut. Percussió tènue, de puntetes de dits i carícies. Pura contenció.

90 minuts en què es pot escoltar com la respiració del públic s’afluixa en un sospir entre peça i peça; silenci màgic que no gosa trencar l’encanteri, que es resisteix a acceptar la mort del so; i que finalment esclata en aplaudiments incontenibles; en crits de pura alegria.

90 minuts en què la veu de Philippe Jaroussky ha conjurat la voluntat dels presents. Sense mediació tecnològica, sense ombra de dubte. La seua veu ressona en un racó de mi desconegut que em reclama, anhelant, vibració. No sé quin ressort ha activat, i no crec que puga/vulga esbrinar-ho. Sols puc deixar-me dur, deixar-me amarar sense resistència.

 

.....

Les quatre de la matinada a un hotel de Bilbao. La llum del mòbil m’il·lumina asseguda en un racó de l’habitació. Mentre Paco dorm jo lluite per eixir del bloqueig emmudidor de l’emoció que m’ha sacsejat al concert. Escric lentament i amb cada lletra teclejada em vaig refent. He estat somoguda. Tot en mi vibra. Necessite enfilar els mots per apedaçar-me de nou. Com un degoteig, cada lletra teclejada aporta serenor al meu cos, com si narrar-me, codificar-me, m’allunyara de l’abisme. L’experiència de l’emoció profunda, de la bellesa punyent, d’alguna manera, m’ha desbordat. Esclatada, endevine el límit pertorbador de la bogeria. Amb la narració, torne a recollir-me necessàriament transformada, novella.

Som bàsicament matèria narrada. Després que tot ha estat dit; després que tot ha sigut filat i teixit… sols aleshores puc conciliar el son. Demà despertaré inèdita.

......

Sentir la seua veu, viva i en viu, ha estat una sotragada. He fet un salt i em moc en altres paràmetres. La meua realitat és altra perquè jo sóc altra. És la prova més directa que la realitat és percebuda i per tant som nosaltres qui la fem. Si nosaltres canviem, la realitat canvia. Nosaltres som context, i som món. Un canvi en nosaltres és una acció sobre el món. Recorde que quan va néixer Guillem ja vaig adonar-me que la realitat, de sobte, era altra. Percebia un món diferent, i em preguntava si aquesta nova realitat ja estava abans i sols ara hi tenia accés pel fet d’haver tingut un fill (com quan modifiques l’enfocament en un microscopi i allò que abans era tèrbol i vetllat, de sobte es fa clar i nítid); o si, pel contrari, eixe món no existia abans i ara “era” perquè es feia amb mi i en mi. Potser totes dues opcions són vàlides. Guillem ara era, que abans no, i jo tampoc no era la d’abans.

De nou, sent que he fet altre salt, i aquesta vegada de la mà d’una veu encarnada.