AUDICIÓ COMPARADA "Agitata da due venti"

Tot  i que la veu de Cecilia Bartoli, no m’acaba d’agradar, i que molt sovint trobe les seues interpretacions un tant exagerades, he de reconèixer que li ha agafat el punt al repertori per a castrats, que es caracteritza, entre d’altres aspectes, per la pirotècnia en forma de coloratures a dojo, on es du el virtuosisme al límit i es manté al públic en un ai!. És pur espectacle. Crec que la mezzosoprano romana encarna perfectament aquest “más difícil todavía” a l’escenari. Per constatar-ho sols s’ha d’escoltar (i veure) aquesta interpretació que fa de “Agitata da due venti” de Vivaldi.

 

**Les coloratures són aquest seguit de notes ràpides que són pròpies de les composicions barroques per a castrats i també d’alguns compositors posteriors, com ara Rossini. Per a poder executar-les requereixen d’una veu amb agilitat de manera que als cantants que tenen aquesta qualitat se’ls adjectiva “de coloratura”. Aquest és el cas de Cecilia Bartoli que és una mezzosoprano “de coloratura” o “rossiniana”.

 

Agitata da due venti, / freme l'onda in mar turbato / e 'l nocchiero spaventato / già s'aspetta a naufragar. / Dal dovere da l'amore / combattuto questo core / non resiste e par che ceda / e incominci a desperar.

 
Agitada por dos vientos, / tiembla la ola en el mar turbulento / y el timonel asustado / aguarda ya el naufragio. / Por deber y por amor / combate este corazón; / no puede resistir ni ceder / y comienza a desesperar.

 

Ací us deixe també un enllaç em que podeu escoltar el mateix tema en versió de una de les grans, Monserrat Caballé.

  

I reflexionant sobre aquesta última interpretació vaig recordar una entrevista a Philippe Jaroussky en que li preguntaven per quins eren els valors importants per orientar la seua carrera. Ell responia:

“Un dels valors importants per mi és mantindre certa integritat musical. Açò és complicat si u és cantant.  No sempre és obvi. Moltes vegades els recitals són molt narcisistes, el que significa que u s’ha de presentar  com una persona única en l’escena; una personalitat amb una veu particular i una manera particular d’interpretar la música. (…) En parlar d’integritat musical em referisc a posar l’accent o el focus tant com siga possible en el compositor; en defendre al màxim la música que s’està interpretant. És a dir, no explotar la música per al propi ego, sino per defendre-la realment.”

En llegir aquesta resposta vaig pensar que estava davant d’un home intel·ligent, i que tan de bo es puguera mantindre fidel a aquest principi al llarg de tota la seua carrera. Però malgrat tot, vaig pensar que era una obvietat, que qui es dedica seriosament a la música ho fa sempre tenint present estar al servei de la música i no a l’inrevés.

Quan vaig trobar aquest video de Monserrat Caballé vaig entendre realment les paraules de Jaroussky. En aquest escenari Vivaldi no està enlloc; sols hi està Monserrat Caballé que pren el tema per vestir-se’l fent-li totes les compostures necessàries fins quasi fer-lo irreconeixible. Això és "explotar la música per al propi ego".