Vibració encarnada

Quan feia classes de flauta anhelava ser capaç de sonar igual que el meu mestre-amic Didier, que sempre aconseguia que la flauta travessera sonara com si fóra la veu de la seua ànima. Era, i és, increïble escoltar-lo. I ho feia amb naturalitat sense, aparentment, massa esforços. Per mi era quasi com un do. Si alguna vegada he estimat aquest instrument ha estat en escoltar-lo.

En el meu cas, per contra, el so mai no era suficientment nítid, mai suficientment clar, mai suficientment bo. Vaig intentar trobar una tècnica millor d’emissió però no ho vaig aconseguir. En eixe camí de recerca del meu so, vaig intuir que ningú no podia ajudar-me; que no hi havia pautes possibles. No hi havia instruccions que em conduïren ni instructors que em guiaren. Supose que qui ensenya ha d’admetre, honestament, no saber on s’amaga el misteri. Com diu Rancière a El mestre ignorant, no hi ha processos d’ensenyança sinó solament processos d’aprenentatge. I cada procés és únic i singular, tot i que es fa amb els altres. No hi ha fórmules "magistrals". Els i les mestres solament podem crear les condicions més favorables, possibilitadores, perquè en cada persona es produïsca eixe clic misteriós que actua com a detonant de la pròpia voluntat per a iniciar el canvi.

Fa uns 10 anys que he deixat de tocar i, paradoxalment,  ara la música és més important a la meua vida del que ha estat mai. M’he ressituat envers ella. Ja no faig música sinó que vibre amb ella. I em reivindique com a músic que sent.

Sent i ressone. I la ressonància implica que la vibració encomanada queda capturada i reverbera en un espai tancat, límit i cavitat, que la fa romandre, prolongar-se en el temps fins que s’aquieta sense possibilitat de fugida… El cos, límit i frontera, membrana i caixa de ressonància.

La serenitat és la quietud? Si ho és, no sé si la desitge.

Davant la sensació que tot es mou, que les coses bullen a dintre, l’única manera per mi de fixar la posició és ficar per escrit les idees que em reboten agitades.
Amb l’escriptura aconseguisc assaonar-les, sedimentar-les. Sovint les capture com vénen, sense peus ni cap, saltant d’un tema a un altre, tot perdent el fil, filant-lo o enredant-lo irremeiablement.

Emparaular. Ficar en paraules. Captar en mots allò viscut, allò que reverbera per convertir-ho en matèria pròpia, proteïca, que em construeix. Sols a través de la paraula la vibració queda encarnada, in-corporada.

 
Així que, ara que ja no cerque la puresa del so, que ja no corregisc postures per trobar l’emissió perfecta, que ja no sent els meus llavis com un problema, que no deixe que el metall em marque la pell ni que deforme els meus dits; ara que creia que havia fugit d’aquesta lluita, de nou, em reconec en el procés de refer el meu sonar, de modular la meua pròpia veu en aquest polifònic mar de paraules que som.  I comence a dubtar que aquest siga un procés que es puga tancar i seguir amb vida. Possiblement siga una recerca constant unida intrínsecament al fet de viure.

Sent que ja no em cal cercar instruments sinó, artesanalment, com amatent lutier, construir-los. Construir-me.