Aprenent a tocar el piano...

Sent al meu fill tocar el piano. Les notes s’interrompen, vacil·lants, dubitatives... La melodia avança, insegura, entretallada. L’escolte i no puc evitar cert patiment. Sembla un caminar difícil, amb poca traça; un caminar d’aquests que no saps si et podrà dur gaire lluny.

Però és una aparença enganyosa, perquè possiblement en aquest titubeig, en aquesta descoordinació de dits i de cap, en aquestes asincronies, en aquests fragments de melodia que no es deixen lligar, es concentra l’aprenentatge més essencial. L’aprenentatge de la persistència; d’aixecar-se sobre les dificultats i no deixar-se vèncer; d’acarar la frustració i dialogar amb ella per reorientar el quefer futur. L’aprenentatge de la dosificació del treball i de l’energia en forma de constància. Que les coses no ixen a la primera i que sovint els grans objectius s’han de fragmentar en d’altres més menuts que estiguen al nostre abast; que l’errada pot ser fructífera i el fracàs fèrtil sempre que ens permetam aixecar-nos. L’aprenentatge d’empentar fins sentir que els límits cedeixen, que les barreres s’allunyen i que els obstacles es dilueixen; d’apamar els propis límits per superar-los; d’ampliar les pròpies possibilitats. L’aprenentatge d’agafar embranzida malgrat l’adversitat, malgrat la resistència inesperada; d’alçar-te quan has caigut i tornar a emprendre la marxa. En definitiva, l’aprenentatge d’eixe caminar que suposa el viure.

I, de nou, les notes s’interrompen, vacil·lants, dubitatives... I poc a poc, la melodia avança, insegura, entretallada.