AUDICIÓ COMPARADA: Lascia ch'io pianga

La primera vegada que vaig escoltar el contratenor Philippe Jaroussky va ser a través d'un enllaç compartit al Facebook en el qual interpretava l'ària Lascia ch’io pianga, de Haendel. Aquesta melodia, en el meu cap i en els meus afectes, està inevitablement unida a la seua veu i, d'alguna manera, va ser com una plaent irrupció, com una nova amistat descoberta. La interpretació és d’una elegància i d’una sobrietat tal que encara ara m’esborrona, tot i la mala qualitat del so per ser un recital a l’aire lliure.

 

"Lascia ch'io pianga"  - Philippe Jaroussky

 

Posteriorment he averiguat que aquesta ària de Haendel, realment va ser un gran hit del barroc i va ser molt influent en la seua època a tota Europa. Hui a dia la tenim associada a l’òpera Rinaldo (1711), que va ser l'òpera amb què Haendel es presentà a la societat londinenca. Però en la versió de l'estrena encara no s’havia inclòs aquesta ària. No ho faria fins al 1731, en una segona versió que de l’òpera va realitzar el mateix Haendel. Amb tot, l’autor ja havia fet servir aquesta melodia, amb altra lletra, al 1707 en l’oratori Il trionfo del Tempo e del Disinganno amb el títol de Lascia la spina, cogli la rosa.

Realment és el que podriem dir un autoplagi, en que l’autor agafa temes que ja tenia fets i els recicla per a noves composicions. Aquest era un procediment ben comú a l’època en que els compositors treballaven com artesans de la música, moltes vegades per encàrrec i amb terminis molt ajustats. Amb el material que tenien tractaven d’optimitzar-lo al màxim. Cal tindre en compte que no hi havia la mateixa noció d’autoria que tenim a l’actualitat. De fet, era bastant habitual que a una òpera composada per un autor, altre li afegira àries, o bé que se’n llevaren segons les necessitats de les representacions, els gustos del públic, o els capricis del cantant que havia d’interpretar-la. Tampoc no hi havia la concepció de l’obra artística com un fet original, tal i com ho entenem hui a dia. Per tant era habitual agafar melodies exitoses d’altres i fer-les alguna modificació per utilizar-les en les creacions pròpies, o bé, com en aquest cas, agafar temes propis ja utilitzats en ocasions anteriors per a reutilitzar-los en les noves peces.

 

"Lascia la spina, cogli la rosa" - Cecilia Bartoli

 

 

 

Lascia ch'io pianga és una ària per a veu de soprà i interpretada pel personatge d'Almirena. Almirena es troba al jardí del palau, lamenta el seu destí i enyora la seua llibertat.

Lascia ch'io pianga/ mia cruda sorte / e che sospiri la libertá
deixeu-me que plore el meu destí crudel i que sospire la llibertat

Malgrat que aquesta ària mai va ser interpretada per cap castrat, al film Farinelli, il castrato (1994), no dubten a fer-li-la cantar al castrat més famós del s.XVIII, Carlo Broschi “Farinelli”.

Tot i la falta de rigor històric, el film ha ajudat a popularitzar aquesta ària i a donar a conéixer la figura dels castrats. Curiosament, per poder recrear la veu de Farinelli s’hagué de recórrer a la tècnica i, digitalment, fusionar les veus gravades per separat d’una soprano, Ewa Malas-Godlewska, i d’un contratenor, David Derek Lee Ragin.

film: Farinelli, il castrato

 

 

Con ja he dit abans, aquesta és una ària d’extraordinària bellesa i d’una senzillesa aclaparadora. I és per això, per la novetat que suposava la seua simplicitat, que va ser un èxit al s. XVIII. Però si fem una exploració per la xarxa constatarem que encara ara continua sent un èxit. Hi trobareu infinitat de versions, des de Barbra Streisand fins a Josep Carreras, passant per Cecilia Bartoli, Monserrat Caballé, Roberta Invernizzi, Patricia Petibon, Renee Fleming, Angela Gheorghiu, Sandrine Piau, Marilyn Horne, Jessye Norman, Maria Espada, Danielle De Niese… Sembla que ningú se l'ha volgut deixar per cantar, amb més o menys fortuna...

Renee Fleming

 

Per tancar aquesta invitació a descobrir Lascia ch’io pianga, us deixe un fragment del programa de la televisió francesa “La Boîte a musique” conduït per Jean-Francois Zygel. És un programa d’aquestos que sembla que ací no sabem fer. Culte, seriós, ficant en diàleg diferents músiques i diferents manifestacions artístiques. Divulgatiu i entretingut sense caure en la vulgaritat ni en la coentor. I per tancar el cercle, i acabar com hem començat, en aquest fragment també hi col·labora Philippe Jaroussky que utilitza el tema Lascia ch’io pianga per explicar el que era una ària "da capo”. Una composició amb estructura A-B-A en la qual en la primera part s’exposava el tema complet; en la segona part es produïa un trencament en el to i en l’afecte, per a tornar a reprendre la primera part de nou. Es deien àries “da capo”, perque en finalitzar la segona part, a la partitura es podien llegir aquestes paraules que en italià volen dir “al principi”. En aquest tornar a repetir la part inicial, s’esperava que l’intèrpret afegira a la melodia inicial ornamentacions de la seua collita. Era l'ocasió per a que els cantants lluiren les seues qualitats per a la improvisació. Philippe Jaroussky fa una exemplificació molt aclaridora. Finalment podem escoltar una versió molt especial en que aquest tema barroc es barreja d'una manera molt suggerent amb el jazz. I és que tenen més elements en comú del que ens pensem. 

fragment: La boite à musique