Dones transvestides...

A propòsit de la recent representació  de l'òpera Artaserse,  vaig reflexionar sobre algunes reaccions provocades pel fet que hi haja homes transvestits a l'escenari; és a dir, fent papers femenins i vestits de dona. Les reaccions van des de la burleta irònica fins a actituds més agressives per trobar-ho una veritable aberració. Per contra, les dones transvestides han estat una constant al món de l’òpera quasi des dels seus inicis i s’han vist, per uns motius o altres, amb certa normalitat.

Per una banda, al s. XVIII els castrats eren els reis dels escenaris. Tot i que les dones també tenien una presència considerable als teatres i òperes, era bastant freqüent trobar castrats, especialment els més  joves, representant papers femenins.  

Amb la prohibició de la castració, aquestes veus desaparegueren del panorama operístic però hi quedà tot l'abundant repertori composat per a les seues peculiaritats. Aquestes composicions pensades per a ser cantades per castrats han estat abordades tradicionalment per dones, la majoria mezzosopranos, que interpretaven, en escena i caracteritzades d'home, els papers d'herois, reis, emperadors, etc..

Actualment, amb l’auge de la veu de contratenor, ja s’hi disposa d’un planter de professionals masculins que, amb una tècnica de "falset", estan preparats per fer front a aquests repertori amb gran qualitat. Per tant, a dia de hui hi ha dues opcions reals per fer aquest repertori: optar per una mezzosoprano (dona) o per un contratenor (home). Amb tot, hi ha qui continua preferint l'opció de la veu de mezzo per la major força dramàtica que poden aportar al personatge; però no falten directors que aposten per l'opció del contratenor. En aquesta controvèrsia, què no és tal, eixim guanyant totes i tot, ja que ens permet tindre al nostre abast un extens ventall de colors de veu i de lectures diferents dels personatges que amplien les possibilitats de gaudir d'aquesta extraordinària música.

Ací podeu veure dues mezzos fantàtiques que habitualment representen papers composats per a castrats en òperes barroques. Elles són Sarah Connolly i Alice Coote.

Sarah Connolly (Giulio Cesare)
"Giulio Cesare in Egitto" (Haendel)
Dir. William Christie
Glyndebourne Festival (2005) 

 

Alice Coote (Nerone) + Daniele de Niese (Poppea)
L’incoronazione di Poppea (Monteverdi)
Dir. Emmanuele Haïm
Glyndebourne Festival (2008)

 

A més d’aquest repertori composat per a la veu dels castrats, hi trobem al llarg de la historia de l’òpera una sèrie de papers masculins que han estat sempre representats per una dona a l’escenari, des del mateix dia de la seua estrena.  És el que s’ha vingut a anomenar “papers de pantalons” o "papers amb calçons" (pants role).  Eren papers en que s’assumia que una dona representava un paper masculí. El paper, clarament masculí, era defensat per una actriu i no per un actor, fet que no s'ha de confondre en que personatges femenins es difressen d'homes en algun moment de la història, recurs també molt utilitzat pels llibretistes.

Alguns crítics hi veuen en aquesta assumpció de papers masculins per part de les cantants i actrius, un reclam sexual, ja que els vestits femenins de l’època ocultaven les formes del cos de la dona i, per tant, que a escena apareguera una dona amb pantalons o “calçons”, marcant clarament la forma de les cames, suposava un “destape” bastant pujat de to.

L’exemple més paradigmàtic de "paper de pantalons" és el personatge de Cherubino en Les noces de Fígaro de Mozart. Si, a més, li afegim que aquest personatge de Cherubino apareix en diferents escenes disfressat de dona, doncs ja hi tenim el "doble tirabuixó" de la transgressió de gènere que és un dels molts ingredients d'aquesta deliciosa òpera bufa, que sembla una comèdia d'embolic.

Us deixe un enllaç del youtube que ens presenta l’ària de Cherubino “Voi che sapete” tot confeccionant-la a partir de fragments de diferents muntatges operístics. Els talls no permeten gaudir musicalment de la peça, però sí aconsegueix transmetre amb quina "naturalitat" s'ha assumit a l'òpera que les dones interpreten papers masculins. Als comentaris del vídeo podeu llegir el nom de totes les cantants que hi fan de Cherubino en ordre d'aparició.  

 

 

L’ària és una perleta. El jove Cherubino s'inicia als plaers sexuals (a l’amor, diu el text) i demana consell. Mozart combina en aquesta preciosa melodia la dosi perfecta d'ingenuitat i picardia que segur que feia les delícies del públic de finals del s.XVIII i també del públic actual. La lletra és per treure's el barret; perque d'una forma senzilla i amb un llenguatge planer, com correspon al personatge, hi descriu molt gràficament les sensacions del desig i l'enamorament. Simplement, perfecta. 

Voi che sapete che cosa è amor / donne, vedete s'io l'ho nel cor./ Quello ch'io provo vi ridiro, / e per me nuovo, capir nol so. / Sento un affetto, pien di desir, / ch'ora e diletto, ch'ora e martir. / Gelo e poi sento l'alma avvampar, / e in un momento torno a gelar. / Ricerco un bene fuori di me, / non sochi il tiene / non so cos'è / sospiro e gemo senza voler, / palpito e tremo senza saper. / Non trovo pace notte ne di, / ma pur mi piace languir cosi. / Donne, vedete s'io l'ho nel cor. 

Vosaltres que sabeu quina cosa és l’amor / dones, veieu si el tinc jo al cor / Allò que sent us ho diré / és per mi nou, i comprendre-ho no sé / Sent un afecte ple de desig, / que ara és plaer, que ara és martiri  / Em gele i després sent l’ànima cremar / i en un instant em torne a gelar / Busque un bé fora de mí / no sé qui el té, no sé què és / Sospire i gemegue sense voler / bategue i tremole sense saber. / No trobe pau ni de nit ni de dia / però m’agrada patir així. / Vosaltres que sabeu quina cosa és l’amor / dones, veieu si el tinc jo al cor.

Per tant, no és una tria baladí la que fa Philippe Jaroussky al elegir aquesta peça en una de les seues aparicions recents en escena. Aquest cantant no perd ocasió de reivindicar l’espai escènic per a la veu de contratenor. I una forma clara de fer-ho és demostrar que s'està en condicions d’interpretar, i de quina manera, certs papers masculins assumits tradicionalment  per dones. També Max Emanuel Cencic ha interpretat aquesta ària en alguna aparició televisiva, però no tinc constància que cap muntatge operístic haja optat per un contratenor per al paper de Cherubino. Tinc la sospita, però, que si algun dia açò es produira, no faltaria qui ficara el crit en el cel. 

De moment, ací us deixe un Cherubino que es pregunta per la naturalesa de l’amor, i que en la veu i la interpretació de Jaroussky destil·la innocència, ingenuitat i dolçor.
 
(Atenció a la prova indiscutible de que s'està fent bona música: la cara de pura felicitat del director i els músics...)

 

Philippe Jaroussky (Cherubino)

Les Musiciens du Louvre

Dir. Marc Minkowski

Voi che sapete che cosa è amor / donne, vedete s'io l'ho nel cor./ Quello ch'io provo vi ridiro, / e per me nuovo, capir nol so. / Sento un affetto, pien di desir, / ch'ora e diletto, ch'ora e martir. / Gelo e poi sento l'alma avvampar, / e in un momento torno a gelar. / Ricerco un bene fuori di me, /non sochi il tiene / non so cos'è /  sospiro e gemo senza voler, / palpito e tremo senza saper. / Non trovo pace notte ne di, / ma pur mi piace languir cosi. / Voi che sapete che cosa è amor / donne, vedete s'io l'ho nel cor.

Vosaltres que sabeu quina cosa és l’amor / dones, veieu si el tinc jo al cor / Allò que sent us ho diré / és per mi nou, i comprendre-ho no sé / Sent un afecte ple de desig, / que ara és plaer, que ara és martiri / Em gele i després sent l’ànima cremar / i en un instant em torne a gelar / Busque un bé fora de mí / no sé qui el té, no sé què és / Sospire i gemegue sense voler / bategue i tremole sense saber. / No trobe pau ni de nit ni de dia / però m’agrada patir així. / Vosaltres que sabeu quina cosa és l’amor / dones, veieu si el tinc jo al cor.