Artaserse

La primera vegada que vaig escoltar el nom Artaserse feia referencia a la formació musical que dirigeix Philippe Jaroussky i amb la qual realitza sovint recitals i concerts.

Posteriorment, ja em vaig assabentar que Artaserse és també una òpera. És l’última òpera composada per Leonardo Vinci que va ser estrenada a Roma el 4 de febrer de 1730. En aquell moment la ciutat estava sotmesa a un edicte papal que prohibia la participació de dones en actes públics i, per tant, l’estrena es va haver de realitzar sols amb homes a l’escenari: sopranistes, castrats i un tenor.

Tot i el fet anecdòtic que condicionà la seua estrena, Artaserse va ser una òpera molt influent a l’època. Basada en un llibret de Pietro Metastasio, va tindre un gran èxit des del mateix moment de la seua estrena i va ser molt representada. Lamentablement, en l’actualitat sembla haver caigut en l’oblit.

Totes aquestes circumstàncies expliquen l’expectativa que ha despertat la seua representació a l’Òpera de Nancy (França) aquest mes de novembre sota la direcció musical del Diego Fasolis i la direcció teatral del romanés Silviu Purcarete. I més si tenim en compte que aquesta producció ha comptat amb un cast de luxe també format íntegrament per homes: cinc contratenors, Jaroussky, Cencic, Barna-Sabadus, Fagioli i Mynenko; i un tenor, Juan Sancho, espanyol, per cert. Tots ells acompanyats per l’extraordinària Concerto Köln.

Molt s’ha escrit i s’ha debatut sobre si aquesta producció del s.XXI hauria d’haver inclòs dones per cantar els papers femenins, tal i com ja es va fer al s.XVIII quan l’obra fou representada fora de la ciutat de Roma on la prohibició es relaxava una mica. Alguns ho han considerat una lectura excessivament historicista, i d’altres, una excentricitat innecessària. Sens dubte, per mi el que representa és una ocasió excepcional de veure cinc contratenors en escena i gaudir de la meravellosa diversitat que aquesta corda de veu ens ofereix. Crec que realment, més que homenatjar la trista circumstància de l’edicte papal, el que es pretén és reivindicar la veu de contratenor i atorgar-li un espai en el marc operístic actual.

Amb tot, s’ha d’admetre que aquest tipus de veu no agrada a tothom. Hi ha una component referida als clixés sexuals, als estereotips de gènere, que incomoda a algunes persones i els impedeix gaudir-ne. En aquest sentit, moltes de les crítiques després de l’estrena s’han centrat en els dos personatges transvestits (els dos papers femenins interpretats per homes): en si les veus eren o no les més adequades per als papers assignats, en si hauria estat millor Jaroussky en el paper de Mandane per tindre una veu més “femenina” que la de Cencic, etc. Com ja he dit, el tema del transvestisme preocupa molt a algunes persones i, potser, s’ho haurien de fer mirar. Sembla que costa treure’s del cap allò de que més femení és més agut, i més masculí més greu, i entrar a una concepció barroca de la veu, on els herois, tenien un registre sovint més agut que el de les dones a l’escenari i acceptar que això, a l’època, era “molt masculí”...

És evident que hi ha idees que ens tenen colonitzada la ment i la percepció i ens impedeixen gaudir de la bellesa. I, encara que no és fàcil, estaria bé tractar d'alliberar-nos de certs prejudicis, i ja ficats, aprofitar per repensar una mica la “masculinitat”. Crec que ampliar la mirada sobre les persones, sense reduir-les a clixés, ens ajudaria, en general, a fer una societat un poc més oberta. La famosa imatge de l’home “de Vitruvio” de Leonardo Vinci, que des del fons de l’escenari enmarca tota l’obra, sembla convidar-nos a aquesta reflexió.

De la posada en escena diria que és arriscada i força interessant. El vestuari, explícitament excessiu, amb perruques increïbles i plomes a dojo, i la gestualitat amanerada pròpia del barroc contrasten intensament amb un espai escènic industrial, contemporani, nu, metàl·lic i un punt oxidat. Aquest contrast brutal fica en diàleg el s. XVIII amb el s. XXI i, sorprenentment, funciona perfectament.

Altre element original de l’escenografia són eixa espècie de camerins que hi trobem als laterals de l’escenari. En ells, els personatges es componen i es descomponen davant la mirada de l'espectador, i es desdibuixa així el límit entre realitat i ficció. Aquesta original disposició ens permet saltar de dins a fora del teatre ja que permet veure, a l’hora, l’escena i el "makking off". També la retransmissió televisiva feta pel Canal Mezzo ha estat coherent amb aquest plantejament, tot oferint imatges del “backstage” o enquadres insòlits des dels laterals de l’escenari o en sentit invers a l’esperat. Algunes imatges des de darrere dels cantants mostren l’orquestra i la platea tal i com es veuen des de l’escenari i ens permet veure el teatre des de perspectives "altres".

Aquesta intenció de difuminar la línia que separa la ficció de la realitat i d’enllaçar el s. XVIII amb el s. XXI,  es manifesta clarament en l’inici de la representació que, supose, sorprendria al públic assistent. L'orquestra afina i comença l'obertura mentre els cantants es troben ja a l’escenari però encara per vestir. Parlen entre ells, somriuen, i se’ls nota eixe nerviosisme que anticipa que alguna cosa va a passar. Després, s’aproximen lentament a la vora de l’escenari per mirar directament al públic (o per deixar-se mirar). Supose que aquest gest pot interpretar-se de diverses maneres. Per mi, és un acarament suggerent que em permet pensar-lo com de reconeixement mutu, entre públic i artista; o entre realitat i ficció. També  pot entendre’s com un mostrar-se, nu, sense la cobertura que donarà després la indumentària dels personatges, i per tant, sembla que cert pudor és inevitable. Per exemple, la mirada de Barna-Sabadus, amb la malla recollint-li els cabells, més que tímida, sembla quasi candorosa, i és que potser ja Semira guaitava als seus ulls. També la mirada de Jaroussky sobre l'orquestra o la platea té algo de reial, de complaent. Si, segurament, ja els personatges estan d'alguna manera in-corporats. De tota manera, que cadascú interprete eixe moment i el mirar dels sis homes a l’escenari com considere. Supose que és aquesta ambigüitat la que obre la pregunta. I aquest qüestionar-nos és la principal aportació de l’art. El que és clar és que els sis cantants (Jaroussky, Cencic, Fagioli, Sancho, Barna-Sabadus i Mynenko), en breu es convertiran en els sis personatges (Artaserse, Mandane, Arsace, Artabano, Semira i Megabise), i ho faran davant l’espectador. Es vistent en escena, fent explícita la metamorfosi, la transformació, que permet donar el salt del present al passat; d’una banda a l’altra de l’espill.

 

El fet que s'haja optat per una gestualitat barroca, accentua més el contrast entre passat i present. Sovint els personatges estan hieràtics al centre de l'escenari, movent únicament els braços. Però en mig d’aquest amanerament absolut hi trobem llàmpecs que despullen l'artificiositat per mostrar una "realitat", que ens parla directament a nosaltres, tot i vindre des del s. XVIII. Hi ha gestos, com el de treure’s la perruca que tenen una càrrega simbòlica molt potent, ja que amb aquest simple gest el personatge queda desbordat. Qui canta ja no ho fa des del personatge, sinó des d’altre punt. És en eixe punt atemporal, que cadascú ha d’imaginar, on podem identificar-nos amb la humanitat de l’obra artística; on ens trobem.
I, bé, després d’escoltar aquest “Non conosco in tal momento” ja no tinc cap dubte que sols la veu de Philippe Jaroussky podia assumir el paper de rei; el paper d'Artaserse.

Cada veu de contratenor és diferent, i quan escoltes un muntatge així te n'adones. Algunes poden agradar més o menys. D'aquest contratenor, Franco Fagioli, que mai no havia escoltat abans, he de dir que no m'agrada gens el seu timbre de veu. El trobe massa afalsetat, massa artificial. Alguns diuen d’ell que és un contratenor “abartolinat”. Però, amb tot, he de reconèixer que fa una interpretació espectacular del tema “Vo solcando un mar crudel” en el qual, entre onades de coloratures passa d’uns aguts estratosfèrics a uns greus de pit sorprenents sense que es note el trànsit. També s’ha de dir que el tema és una “perleta” i que la posada en escena ha estat molt encertada. Una vegada cantada la primera part de l'ària, el cantant, esgotat, sembla que vol fugir, però el “sistema teatral”, representat per una sèrie de personatges auxiliars  (realitzadors, maquilladores, ajudants, etc) que sempre es troben a escena, l’obliga a tornar i seguir fent la seua feina. Cada repetició té un grau més de dificultat; és un "más difícil todavía", i el cantant està cada vegada més extenuat, fins que finalment es treu la perruca, en un intent de donar ja per acabada l’actuació. Crec que cap al final de l’ària ja no veiem al personatge sinó a l’actor-cantant; com aquest se sent forçat a fer la seua feina; a donar-ho tot a un públic que sempre demana més; que l'esprem per al seu plaer. M'ha dut a reflexionar sobre els límits de l’art i m'han vingut al cap els castrats.
En definitiva, teatre que reflexiona sobre el propi teatre i un gran contratenor en escena. 

 

 

 

Lamentablement, Artaserse, que havia de representar-se a finals de novembre a Bilbao, va caure de la programació per les retallades pressupostàries. Però per sort podem veure al Youtube, l'emissió de Mezzo i subtitulada en francés. Ací us la deixe perquè la disfruteu. (Feu-li una ullada al principi, segur que us sorprén)