El teixit que som...

Sovint m'he preguntat quina relació tan estranya i potent es crea entre qui escriu i qui llig, entre el músic i el públic, entre l'interpret i el compositor... En general, entre la persona creadora, l’obra creada i qui s’exposa a la creació aliena… Ben pensat tothom hi juguem tots els papers, en diferents moments o simultàniament. Tots som autors, actors i creació, i alhora som receptors de les crea-accions d'altres. En nosaltres es dona una confluència de totes aquestes històries-veus en una relació dialògica, polifònica. Les diferents veus es troben en nosaltres i fan possible l’aprenentatge. Hi ha per tant en cada encontre la possibilitat de canvi, de transformació. D'alguna manera ens constituim amb tot allò que llegim, que escoltem, que sentim. Ho in-corporem. Com canta Néstor Mont amb Cendraires, res no es perd en el no-res: “mai podràs evitar que allò que parles, que penses, i que calles, visca en altra gent. Ara tinc música i lletra, tu has tingut part i també és meua. Sembla que, podria ser, l’hem cantada els dos, alguna vegada. Potser”

Podeu escoltar: "Res no es perd en el no-res" ací

http://www.nestormont.com/centraires/

Cadascú de nosaltres és realment un node. A una vida s’hi entrelliguen multitud de fils i, sabent-ho o no, ens teixim humanament.

Si pense en els cantants que escolte i que sent tan propers, en com m'encomanen la vibració, la música i la bellesa... Si pense en els escriptors que llig i en com les seues paraules són les meues paraules en una quotidiana intimitat... Cóm no sentir-los propis? Cóm no estimar-los? Si pense amb la gent amb qui treballe, amb les persones amb qui compartisc espais, temps i lluites... cóm no estimar-les?

 

Quan t’exposes al fer dels altres, a la seua crea-accció et capbusses de ple en el que són, i vius la possibilitat de refer-te a tu mateix amb ells en una recombinació íntima i potenciadora, com una injecció de saba nova que es dissol amb la pròpia i t’in-flueix renovant-te. Crear i compartir-ho amb els altres és potser la única forma de nodrir la humanitat. Potser és l’única forma de teixir aquest tapís que som.

Tots som un punt nodal perquè en nosaltres hi conflueixen moltes vides. Per les aules passen moltes persones cada any amb les quals compartisc un espai de relació durant un determinat temps. De vegades, passat un temps, en retrobar-nos algú m’ha dit: “recorde un dia que estant a classe vas dir…” i repeteix exactament unes paraules que potser jo ja ni recorde i que ara puc sentir, fins i tot, una mica impròpies. Però, eixes paraules dites en aquell moment van estar carregades de sentit per a ell o ella i el sentir activa el moure, el canvi.

(Els seus clics s’assemblen tant als meus ...)

Quan algú et fa saber com de rellevant en la seua vida ha estat alguna cosa que has dit, o alguna cosa que has fet, aleshores prens consciència del poder que té el teu actuar en el món. És molt plaent saber que el teu quefer té la força de canviar alguna cosa. El canvi, la transformació és l’essència de l’educació. Però, a l’hora, proporciona cert vertigen. Fica de relleu com de fortament vinclades estan les nostres històries, ho vulguem o no. No és cert que estem de pas i que de nosaltres no en quedarà res. Estem de pas, si, però en fer via deixem petjada, fem camí. Siguem conscients o no, deixem empremta en els altres i en el món; obrim i tanquem possibilitats; confeccionem amb els altres aquest mosaic fluctuant que és la vida, i ho fem a cada passa, per trivial que ens semble. Tenim, tots, una enorme responsabilitat a assumir en cada gest diari, en cada paraula, en cada mirada, en cada somriure…