retrobaments i reconeixements...

retrobament en la lluita

En l'última manifestació que vaig assistir en defensa de l'escola pública vaig trobar-me a Ana Escribano, la meua mestra en 4t d'EGB. No vaig tindre cap dubte que era ella. Vaig reconéixer-la de seguida. El meu fill, amb eixa naturalitat que solament tenen els xiquets, em va animar a saludar-la. Ens acostàrem i em vaig presentar; em va mirar als ulls i em va reconéixer. Ens vam fer dos besos. Somrient li va dir a una dona que l'acompanyava: "Iolanda, una alumna de Almussafes". Va fer-li una carícia a Guillem i em va preguntar si era el meu fill, i vam creuar unes paraules sobre l'alegria de retrobar-nos precisament allí i la necessitat de continuar reivindicant l'escola pública. Va informar-me que encara estava en actiu i "al pie del cañón"; i simplement em van saltar les llàgrimes. Ens abraçàrem i ens acomiadàrem.

Ana ha estat una d'aquestes mestres l'herència de la qual t'acompanya sempre. Amb els cabells foscos, curts i arrissats i la mirada perpètuament enmarcada per una "ratlleta" de colors variables; recorde que sempre em deia: "Iolanda, eres muy responsable", i jo vaig entendre que això era bo. Aquell curs sense llibres; en el que les classes acabaven sempre amb cançons i amb l'obligació de ficar les cadires a dalt de les taules per, segons ella, facilitar la feina de neteja; aquell curs en que ens regalàvem flors i rebiem les primeres classes d'educació sexual (per a escàndol d'alguns pares que es queixaven d'aquesta mestra moderna i provocadora); aquell curs, sens dubte, va conformar alguna cosa en mi; i em sé en deute amb ella...

retrobament en la memòria

La setmana passada uns alumnes a l'escola em feien una entrevista en que em preguntaven per la meua trajectòria escolar i vaig sorprendre'm a mi mateixa recordant i narrant-los la importància que per mi va tindre el curs de 2n de BUP en que vaig conéixer alguns dels amics més fonamentals de la meua vida; i dic fonamentals per allò que de fonament hi tenen alguns encontres. Segurament totes les relacions que teixim al llarg de la vida són constituents; et conformen bé sedimentant o bé removent allò aportat per la vida, amb una espècie de terratrèmol que tot ho regira i ho trastoca; i és clar que alguns encontres són més significatius que d'altres, i que alguns necessiten temps per ser incorporats; però al final tots i cadascun d'ells acaben explicant el que som. Potser els amics de l'adolescència, al igual que els de la infància, tenen quelcom de fundacional, en el sentit que en ells s'assenta el que seràs. Molt sovint, en veure als meus alumnes, hi recorde que en algun moment de la meua vida també era molt més important el que passava a fóra de l'aula que el que passava a dintre. A aquells amics els dec moltíssim del que hui sóc i del que hui crec; i no sé si ho saben. 

retrobament en la música

Ahir vaig anar a un concert, i vaig escoltar un amic que feia molt de temps que no escoltava i que no sentia. Les passes de la vida ens han allunyat molt d'aquell punt del camí en que ens vam trobar i, potser, poc queda en nosaltres d'aquells que fórem. Però no vaig poder evitar intentar descobrir, mentre tocava, algun gest del que jo recorde que era. Supose que hi ha l'esperança del reconeixement, tot i que ens sabem estranys de nosaltres mateixos. Ja som altres, tot i que el que hem devingut s'ha construït amb els trossets d'alló viscut i en eixos bocinets hi estem nosaltres. El viure ens fa, i hem viscut molt des d'aleshores. Així que el sé part de mi; part íntima d'aquesta història que sóc malgrat l'estranyesa; o precisament per l'estranyesa, que acaba sent allò més propi, ja que jo també em sé estranya d'aquella que vaig ser.

 

Però els retrobaments es donen, i com en una tectònica del ser, el temps es plega i confluïm de nou mentre som i no som, alhora. I una estima profunda i encarnada emergeix amarant la superfície. Hui estic profundament agraïda a les mestres, als amics, als amics-mestres, als amics-amats... Ens retrobem en la lluita i ens retrobem en la música, llocs comuns pels quals no hem deixat de transitar...

quan les parets parlen...

L'altre dia passejant per València i de forma totalment casual vaig trobar-me amb un dels murals de l'artista italià anomenat Blu. Realment la impressió d'acarar aquest "Moises modern" encara em perdura, i és que no és senzill encarar un espill que reflecteix amb tantíssima claredat el que és la nostra societat. De fet, crec que l'art ho és en tant que ens mou per dintre, ens fa fer-nos preguntes incòmodes que no podem defugir; és a dir, en tant que ens fica davant l'abisme del que som.

 

València

(detall de la barba)

 

Aquest art "de carrer", públic, ja que s'ofereix al poble, i crític, ja que qüestiona la nostra societat; és una mostra que hi ha altra manera de "fer"; que altre món és possible, si el fem entre els homes i les dones. I crec que la força fonamental de les obres de Blu es troba, en la voluntat i la decisió de l'artista de fer-les "free" que en anglés vol dir tant "lliure", com "de bades"; és a dir, fora del circuit dinerari; fora de les galeries, del mercat de l'art i dels museus. El gran poder d'aquest art és el fet de ficar-se, conscientement, en comú, i és per això que ocupa el lloc comú per excel·ència: el carrer. Des de les zones de pas, des de les zones que transitem, ens trobem amb aquestes imatges que no ens deixen indiferents.
 

Vienna

 

 

El capitalisme fa molt de temps que fa servir les zones de pas com a plataformes per fer-nos arribar el seus missatges en forma de tanques publicitàries; i també els règims totalitaris han fet servir es espais públics per a que la imatge del lider fóra omnipresent en la vida de la gent corrent a mode de Gran Hermano... També al llarg de la història els moviments crítics amb el sistema o de resistència han fet servir els murs per deixar les seues pintades o els seus cartells; però, vivim actualment un periode d'anestèsia col·lectiva que ha fet que les parets deixaren de parlar, al menys, la veu del poble. Per altra banda, l'acció del món grafiter, en general, no ha anat més enllà del desafiament que suposa el fet mateix de pintar-ne, i finalment sols aconsegueix donar un toc de color a les zones més grises de les ciutats, amb una finalitat purament estètica...

 

Us convide a fer una ullada als murals de Blu que més em somouen; i ho fan perquè són imatges que parlen de nosaltres. És molt interessant que les pintures d'aquest artista no són independents del context on s'ubiquen. Cada ciutat té el seu mural que diu d'ella més que no els grans circuits turístics. Sols us heu de fixar en els dibuixos que Blu ha regalat a València i a Madrid. Estem retratats.

Madrid

Barcelona

 Campobasso- Itàlia

Berlí

Rennes (França)

(detall de la mà)

 

 Milà

 

Itàlia

Berlin

"saber de música"...

Que la música està a tot arreu és una obvietat. Que hi tenim al nostre abast multitud de manifestacions musicals, tant en viu com gravades, també. A poc que fem una ullada a les cartelleres culturals, hi trobarem una oferta variada de concerts, recitals, etc; sols en que ens acostem a algunes grans superficies hi podem comprar música de tots els estil; el simple gest de sintonitzar la ràdio o de connectar-te a internet fica una inmensitat de música a la teua disposició...

 

El que ja no hi trobem amb tanta facilitat és la possibilitat de parlar-ne sobre aquesta música; és a dir, de compartir amb altres persones el fet musical, reflexionar juntes i aprendre'n. I en parlar d'aprendre de música, no m'estic referint a estudiar música en un conservatori. No em referisc en aprendre el llenguatge musical que et permetrà ser músic. Em referisc a aprendre de música (de la seua història, de les seues manifestacions...) per tal de capacitar-te com a oient.

 

Per exemple, si ens interessa la pintura, podem visitar museus que compten amb guies meravelloses que ens expliquen en quins aspectes ens hem de fixar per apreciar les característiques de cada corrent pictòrica al llarg de la historia, les peculiaritats de cada artista, la singularitat de cada obra, etc... I així, crec que tots estarem d'acord, en que l'experiència de "mirar" és més completa.

 

Per contra, pel que fa a la música, el més habitual és que no hi haja cap guia d'audició. Si en algun concert se'ns dona algun apunt més enllà del programa i alguna resenya dels interprets, és l'excepció. Crec que el fet d'assistir a un concert es converteix en una experiència infinitament més enriquidora i educativa, si podem saber en quins aspectes sonors  hem de fixar-nos; en quines peculiaritats de la instrumentació focalitzar la nostra atenció; si sabem ubicar la peça en el seu context històric i identificar les característiques de l'època, les singularitat del compositor o de la peça en concret.

 

Per què si els museus saben que una bona exposició pictòrica ha d'anar acompanyada d'una guia que "ajude a mirar", els concerts no s'acompanyen d'una guia que "ajude a escoltar"? Crec que ficar a l'abast de la gent la música és fonamental, però no suficient. Cal alguna cosa més.

 

Crec que ni a Almussafes ni a Benifaió hi trobem cap oferta cultural o associativa que cobrisca aquesta dimensió educativa per a les persones oients. Hi tenim conservatoris, escoles de música, corals, les bandes de música, diferents grups musicals amb estils diversos, centres culturals que hi programen concerts de diferents estils, etc... Però no hi ha cap inicitiva educativa en matèria de cultura musical per a la població en general que simplement gaudeix de la música i que participa com a oient en els concerts i voldria aprofundir més en aquesta experiència. Per ficar un exemple, no hi ha xarrades on es parle de música; no hi ha fullets explicatius que acompanyen les audicions dels concerts...

 

Algú podria dir que no cal; que la música se "sent" i no cal més. Tot i que en part aquesta afirmació és certa; ja que no cal aprendre de "solfa" per gaudir de la música. Si que crec que hi ha la necessitat de moure'ns. L'actitud passiva, merament receptiva, ens converteix en mers consumidors.

Contrariament, crec que la música, no de consum, sinó en tant que manifestació artística, incita al moviment. L'art en general, ens mou en la recerca, en la pregunta, en el questionament...; ens impulsa a buscar més. I ahi és on jo no trobe.

 

Crec que és un buit a omplir. Es fa necessari desenvolupar una vessant més educativa que acompanye a les persones en aproximar-se i viure la música. Crec que hi hauria moltes persones, no músics però amants de la música que participarien gustosament en un espai on se'ls permetera compartir eixe gust comú, xarrar, aprendre i escoltar junts. Pensem-ho. 

Parsifal

Parsifal és l'última òpera composta per Richard Wagner (amb llibret del mateix compositor) i basada en un poema èpic medieval, Parzival, sobre la vida del cavaller de la cort de rei Artús.

Wagner va tardar en completar-la 25 anys, i la va estrenar en Bayreuth l'any 1882. En Bayreuth s'havia contruït un teatre per a garantir l'experiència d'immersió total en la música. En aquest teatre, contràriament al que era costum a l'època, s'apagaven les llums del teatre, deixant la sala totalment a les fosques. L'objectiu era que la música fóra l'única protagonista.

Wagner va atorgar al festival de Bayreuth el monopoli absolut sobre les representacions de Parsifal durant els 30 anys posteriors a la seva mort (fins al 1913, inclòs). Tanmateix, a l'any 1903 el Metropolitan Opera de Nova York, va saltar-se aquesta restricció i va representar l'òpera. El 1914 van començar les representacions "legals" fora de Bayreuth i el primer a representar-la fou el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El Liceu va començar la representació a les 10 de la nit del 31 de desembre de 1913, amb el permís de la família Wagner, ja que, segons la diferència horària, aquesta hora corresponia a la mitjanit a Bayreuth.

Aquesta òpera, estructurada en tres actes i que supera les quatre hores de durada, exigeix una orquestra enorme, amb una secció de cordes reforçada i també de metalls. També requereix grans efectius en la part coral. Les tesitures són molt amples, i les veus, sovint,  apareixen desdoblades.

També els principals papers són molt exigents. El paper de Parsifal és per a un tenor heròic. És un paper llarg i amb moments molt intensos però també lírics. El paper de Gurnemanz (el més llarg de l'òpera i, per a molts, el fonamental) és per a un baix profund amb una línea de cant depurada, ja que aquest personatge té llargs monòlegs.

L'únic paper femení important és Kundry, per a mezzosoprano o soprano dramàtica. Aquest personatge que es mou entre la bogeria i la passió, es considera un dels més difícils del repertori alemany, ja que requereix una tesitura molt extensa, amb els greus d'una mezzo i els aguts brillants i potents d'una soprano. Els altres personatges importants, són Amfortas, el rei del Greal (baríton), Titurel, pare del rei (baix profund) i Klingsor,  personaje maligne de l'obra (barítono).

Aquest "Festival Escènic Sacre", com l'autor anomena Parsifal, pot entendre's com un relat mític, com un ritus en si mateix o com el testament filosòfic i musical de l'autor.

A l'obra es poden identificar les influències de la filosofia de Schopenhauer especialment pel paper central que hi juga la compassió. També són notables les influències del budisme en aspectes com la reencarnació, en la renuncia d'u mateix, la circularitat, etc.

Parsifal, en definitiva representa una "ànima innocent" que obté el coneixement en l'acte de resistir la temptació i amb aquest gest, restaura el poder dels cavallers del Sant Greal. El seu poder resideix en la puresa i en la capacidad de redempció a través de la compassió.

El muntatge de Parsifal que el MET ha dut als escenaris aquest mes de febrer sota la direcció musical de Daniele Gatti, compta amb un cast de luxe: Jonas Kaufmann (Parsifal); René Pape (Gurnemanz); Peter Mattei (Amfortas),  Katarina Dalayman (Kundry) i Evgeni Nikitin (Klingsor). 

La direcció artística està a càrrec de François Girard que situa la història en un món post-apocalíptic, en una terra estèril i esquerdada per la sequera.

En el preludi els homes del grial es treuen lentament les jaquetes, les sabates i els rellotges de polsera, quedant-se en mànigues de camisa. És l'home comú. Una manera de dir que aquesta historia és sobre tots nosaltres. Com diu el propi Girard "suposa la propia recerca de l'espiritualitat i dels principis fonamentals de la compassió i la temptació". La camisa blanca, símbol de la puresa i de la virtud. I les figures femenines, sempre a l'altra banda del riu, sempre fosques, i disgregades. L'anàlisi de la figura femenina, i de la sexualitat, així com la complexitat i dualitat de Kundry, mereixeria un post en exclusiva.

El segon acte és potser el més abstracte, ja que si Amfortas, hi té una "ferida que mai no sana", podem dir que aquest acte transcorre a dintre de la ferida mateix. És el dolor; és el pecat. Estem al món de Klingsor, el príncep de les tenebres. Tot està envoltat de sang, i suposa el nucli d'intensitat dramàtica de l'òpera.

Parsifal s'enfronta al desig, a la temptació de Kundry, comdemnada a ser irresistible per als homes. Després del primer bes, Parsifal, sent en ell mateix el dolor de la ferida de Amfortas (compassió); demana arrepentit perdó i rebuja la dona.

Amb aquest rebuig de Parsifal, Kundry queda alliberada de la seua maledicció i pot morir en pau. Amb aquesta renúncia al "eros", al desig, el "tonto pur" adquireix el coneixement i perd la innocència, adquirint altre nivell de consciència. Amb una força renovada i il·luminat, aconsegueix la llança sagrada i destrueix el món de Klingsor.

Al tercer acte, Parsifal, aconsegueix retrobar la terra sagrada dels Cavallers del Greal després de deambular extraviat. Finalment, reuneix de nou la llança amb el Greal, i amb aquest gest sana la ferida de Amfortas i salva a Kundry i als cavallers. Suposa l'arribada del redemptor.

En general, la posada en escena de François Girard, és d'una bellesa corprenedora i inquietant, però sense perdre certa essencialitat o simplicitat. Aquesta és una història simbòlica, però es corre el risc de sobrecarregar amb un excés d'elements l'escenografia. Crec que el fet d'usar el cel quasi com un personatge omnipresent ha estat molt encertat perquè marca emocionalment l'escena amb una senzillesa "natural". Així, al llarg de tota l'opera un cel nubolós i dinàmic  oscil·la continuament de les tonalitats grises a les rogenques o bé deixa passar els rajos blancs i purs que il·luminaran a Parsifal. En definitiva, una posada en escena que, tot ficar en joc molts elements simbòlics, respecta la màxima wagneriana que res no eclipse la música.  

       

de rostres i espills...

Fa temps algú em va explicar que la paraula "espill" i la paraula "mirall"tenen una arrel etimològica diferent. Mentre espill prové de speculum i dona lloc a paraules com especular, que té a veure amb conjeturar i,  per tant, qüestionar-se; mirall prové de mirabilis que vol dir meravella, i per tant, enmirallar-se té més a veure amb l'admiració de la pròpia bellessa...

Per tant tindriem dos gestos molt diferents; davant l'espill fem conjetures, preguntes, ens qüestionem; mentre que davant el mirall, ens contemplem satisfets del que veiem...

La metàfora de l'espill és força potent perquè ens situa en la intersecció entre el jo i el nosaltres; entre allò que és comú i la meua singularitat que alhora també és comuna. Crec que la metàfora de l'espill aconsegueix ajudar-nos a pensar aquesta dualitat de les relacions, on es troben allò propi i allò alié, alló conegut i allò desconegut; allò que és meu (jo), i el món (els altres)... És en eixe punt on dialoguem amb allò estrany i reconeguem l'estrany en nosaltres. Així, els altres són l'espill on ens projectem i ens reflectim; i per tant, la relació "humana" sols és possible si reconec que en l'altre també estic jo... Si no es dona aquest reconeixement i visibilització de l'altre com a legítim altre, sols establim relacions que el "cosifiquen" i li resten l'element humà.

Els altres són els espills en els quals puc veure'm i qüestionar-me i veure'ns i qüestionar-nos. Som singulars, en tant que formem part de la comunitat; no poden desvincular-nos; estem fortament lligats. Tots, en naixer ja ho fem dintre d'una comunitat que ens ha proporcionat una llengua, uns valors; tot un marc del que som hereus, ho vulgam o no; i és des d'aquest marc que contruim la nostra singularitat. I sols des d'aquest punt es possible el canvi i la creació. Reconéixer aquestes herències és el que ens permet "ser". Som en tant que els altres són.  

En les relacions entre pares/mares i fills/filles podem veure-ho clarament exemplificat. Els nostres fills i filles són els nostres espills, en tant que observant-los podem veure'ns, i no sols genèticament, sinó també culturalment i social. Són hereus dels nostres valors, de la nostra forma de veure el món, de les paraules que els hem transmés i sols des d'aquesta herència rebuda poden gestar quelcom nou, diferent; tal i com nosaltres també ho férem en relació als nostres progenitors.

 

Per tant, en la relació, en el vincle, anem conformant-nos; co-formant-nos. I dic co-formant-nos, perquè nosaltres també ens transformem amb ells i elles; sempre i quan els reconegam com a espills que ens interpel·lent èticament. Es aquesta la manera correcta? Ho hauria d'haver fet d'altra forma? Totes aquestes qüestions que ens fiquen en la necessitat de posicionar-nos i de respondre a les preguntes són les que el rostre de l'altre ens planteja... No són preguntes a l'espill, sino des de l'espill; sempre que ens atrevim a dialogar amb l'alteritat i sempre que estem disposats ficar-nos en joc.

Sovint un no-rostre pot ser un espill. En aquest cas, el passamontanyes del subcomandante Marcos, es converteix en tots els rostres, en tots nosaltres...

 

Max Emanuel Cencic

Tal vegada, una bona amanera de començar a parlar d'aquest cantant croata és escoltar el que ell afirma sobre si mateix: "Crec que tinc fama de ser un músic agossarat que trenca tabús i interpreta repertoris per els quals els puristes t'excomulgarien. Estic orgullós d'haver gossat cantar Rossini i de tindre èxit. Trencar barreres és la meua obsessió. Això implica, clar està, treballar molt durament la tècnica per ser capaç de cantar coses que fins el moment es consideraven incantables per a un contratenor".

 

Efectivament, Cencic i els seus col·legues contratenors estan aconseguint, amb el seu treball i certa dosi de valentia, que aquesta veu siga més "normal" per al públic i que estiga cada vegada més present en programacions d'auditoris i festivals.

Aquesta ànsia per trencar motlles, i ampliar possibilitats per a la veu de contratenor, no és l'únic aspecte remarcable de la seua carrera. Personalment, pense que és molt interessant el fet que estiga a dalt d'un escenari des dels 6 anys. Em susciten molts dubtes i moltes qüestions ètiques aquestos suposats casos de precocitat artística.  Va donar-se a coneixer de nen en un programa de televisió a la seua Croàcia natal cantant l'ària de la Reina de la Nit. S'ho imagineu?  Posteriorment passà a integrar-se als "Nens Cantors de Viena" on continuà la seua carrera com a xiquet soprano. En aquesta gravació podem escoltar-lo fent el vals Op.410 de Johann Strauss (1882).

Ell afirma que "mai va decidir cantar", perquè "sempre" ha cantat, des de que té memòria. És evident que cantar ha condicionat la seua infància i que la seua vida i el cant són inseparables. El seu cas és totalment diferent al de P. Jaroussky, que es trobà amb 18 anys amb això del cant i, malgrat que es va llençar de ple, sempre manifesta que es considera més músic que no cantant i que la seua carrera de contratenor té data de caducitat perquè vol fer altres coses com ara dirigir.

Actualment, la veu de Max Emanuel Cencic s'assembla molt a la d'una mezzo (dona). I amb això vull dir que sona amb cos, amb greus, amb una mica de pes en les coloratures però molt, molt càlida, gens afalsetada i sense eixe punt metàl·lic que tenen algunes veus d'aquesta corda.

 

Il Sant' Alessio (Stefano Landi)

dir. William Christie

 

 



Artaserse (Leonardo Vinci)

"Se d'un amor tirano"

 

En aquests dos muntatges, Il Sant' Alessio de Landi (Les Arts Florisans, dir. William Christie) i Artaserse de Vinci  (dir. Diego Fasolis), Cencic interpreta papers femenins ja que s'han realitzat sense la participació de cap dona, tal i com eren representades a l'època en que es van composar.

Duetti

dir. William Christie i Les Arts Florissants

Max Emanuel Cencic i P. Jaroussky

"Chi d'amor tra le catene" (Bononcini)

"Bella sì, ma crudel" (Bononcini)

Aquest treball ha estat premiat als Echo Klassic (2012) i és una selecció realment exquisita de duets de finals del XVII i principis del XVIII. Les dues veus, tot i ser ben diferents, sonen meravellosament juntes. Breus píndoles d'extrema bellesa molt recomanables quan la grisor ens envolta.

Matèria porosa

Amb la veu, la música, les olors, les imatges… ens prolonguem més enllà dels nostres límits i poden no ser immediates ni en el temps ni en l'espai. Només el tacte és irremeiablement immediat. Mentre la percepció està lligada al nostre cos, al que en eixe moment som, l'estímul que la desencadena pot vindre de lluny; lluny de l'ara i de l'ací.

 

En quines zones es pot donar l'encontre amb els altres? On es teixeix la trama humana?

 

És realment el nostre cos, la nostra pell, membrana o frontera? I l'espai entre tessel·les? És en aquesta zona "inter" on s'enredrem; on es produeixen les vibracions, les ressonàncies, les fluències... Ponts o connexions.

 

Cos, límit i frontera; membrana i caixa de ressonància. El sentir dels sentits permet la permeabilitat. Som matèria porosa. Tot pot traspassar-nos. Una veu que em parla des de la bústia del mòbil; aquells mots escrits fa anys i recentment editats; la música enllaunada que, mentre conduisc, renova una vibració sense cos; la fotografia que ens vam fer l’estiu passat; els poemes que reposen cada nit al capçal del meu llit com a dispositiu d'emergència contra el desassossec...

Sempre porosos, sempre travessats. Percebem i en fer-ho tenim la possibilitat de refer el món i refer-nos amb ell.