Parsifal

Parsifal és l'última òpera composta per Richard Wagner (amb llibret del mateix compositor) i basada en un poema èpic medieval, Parzival, sobre la vida del cavaller de la cort de rei Artús.

Wagner va tardar en completar-la 25 anys, i la va estrenar en Bayreuth l'any 1882. En Bayreuth s'havia contruït un teatre per a garantir l'experiència d'immersió total en la música. En aquest teatre, contràriament al que era costum a l'època, s'apagaven les llums del teatre, deixant la sala totalment a les fosques. L'objectiu era que la música fóra l'única protagonista.

Wagner va atorgar al festival de Bayreuth el monopoli absolut sobre les representacions de Parsifal durant els 30 anys posteriors a la seva mort (fins al 1913, inclòs). Tanmateix, a l'any 1903 el Metropolitan Opera de Nova York, va saltar-se aquesta restricció i va representar l'òpera. El 1914 van començar les representacions "legals" fora de Bayreuth i el primer a representar-la fou el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El Liceu va començar la representació a les 10 de la nit del 31 de desembre de 1913, amb el permís de la família Wagner, ja que, segons la diferència horària, aquesta hora corresponia a la mitjanit a Bayreuth.

Aquesta òpera, estructurada en tres actes i que supera les quatre hores de durada, exigeix una orquestra enorme, amb una secció de cordes reforçada i també de metalls. També requereix grans efectius en la part coral. Les tesitures són molt amples, i les veus, sovint,  apareixen desdoblades.

També els principals papers són molt exigents. El paper de Parsifal és per a un tenor heròic. És un paper llarg i amb moments molt intensos però també lírics. El paper de Gurnemanz (el més llarg de l'òpera i, per a molts, el fonamental) és per a un baix profund amb una línea de cant depurada, ja que aquest personatge té llargs monòlegs.

L'únic paper femení important és Kundry, per a mezzosoprano o soprano dramàtica. Aquest personatge que es mou entre la bogeria i la passió, es considera un dels més difícils del repertori alemany, ja que requereix una tesitura molt extensa, amb els greus d'una mezzo i els aguts brillants i potents d'una soprano. Els altres personatges importants, són Amfortas, el rei del Greal (baríton), Titurel, pare del rei (baix profund) i Klingsor,  personaje maligne de l'obra (barítono).

Aquest "Festival Escènic Sacre", com l'autor anomena Parsifal, pot entendre's com un relat mític, com un ritus en si mateix o com el testament filosòfic i musical de l'autor.

A l'obra es poden identificar les influències de la filosofia de Schopenhauer especialment pel paper central que hi juga la compassió. També són notables les influències del budisme en aspectes com la reencarnació, en la renuncia d'u mateix, la circularitat, etc.

Parsifal, en definitiva representa una "ànima innocent" que obté el coneixement en l'acte de resistir la temptació i amb aquest gest, restaura el poder dels cavallers del Sant Greal. El seu poder resideix en la puresa i en la capacidad de redempció a través de la compassió.

El muntatge de Parsifal que el MET ha dut als escenaris aquest mes de febrer sota la direcció musical de Daniele Gatti, compta amb un cast de luxe: Jonas Kaufmann (Parsifal); René Pape (Gurnemanz); Peter Mattei (Amfortas),  Katarina Dalayman (Kundry) i Evgeni Nikitin (Klingsor). 

La direcció artística està a càrrec de François Girard que situa la història en un món post-apocalíptic, en una terra estèril i esquerdada per la sequera.

En el preludi els homes del grial es treuen lentament les jaquetes, les sabates i els rellotges de polsera, quedant-se en mànigues de camisa. És l'home comú. Una manera de dir que aquesta historia és sobre tots nosaltres. Com diu el propi Girard "suposa la propia recerca de l'espiritualitat i dels principis fonamentals de la compassió i la temptació". La camisa blanca, símbol de la puresa i de la virtud. I les figures femenines, sempre a l'altra banda del riu, sempre fosques, i disgregades. L'anàlisi de la figura femenina, i de la sexualitat, així com la complexitat i dualitat de Kundry, mereixeria un post en exclusiva.

El segon acte és potser el més abstracte, ja que si Amfortas, hi té una "ferida que mai no sana", podem dir que aquest acte transcorre a dintre de la ferida mateix. És el dolor; és el pecat. Estem al món de Klingsor, el príncep de les tenebres. Tot està envoltat de sang, i suposa el nucli d'intensitat dramàtica de l'òpera.

Parsifal s'enfronta al desig, a la temptació de Kundry, comdemnada a ser irresistible per als homes. Després del primer bes, Parsifal, sent en ell mateix el dolor de la ferida de Amfortas (compassió); demana arrepentit perdó i rebuja la dona.

Amb aquest rebuig de Parsifal, Kundry queda alliberada de la seua maledicció i pot morir en pau. Amb aquesta renúncia al "eros", al desig, el "tonto pur" adquireix el coneixement i perd la innocència, adquirint altre nivell de consciència. Amb una força renovada i il·luminat, aconsegueix la llança sagrada i destrueix el món de Klingsor.

Al tercer acte, Parsifal, aconsegueix retrobar la terra sagrada dels Cavallers del Greal després de deambular extraviat. Finalment, reuneix de nou la llança amb el Greal, i amb aquest gest sana la ferida de Amfortas i salva a Kundry i als cavallers. Suposa l'arribada del redemptor.

En general, la posada en escena de François Girard, és d'una bellesa corprenedora i inquietant, però sense perdre certa essencialitat o simplicitat. Aquesta és una història simbòlica, però es corre el risc de sobrecarregar amb un excés d'elements l'escenografia. Crec que el fet d'usar el cel quasi com un personatge omnipresent ha estat molt encertat perquè marca emocionalment l'escena amb una senzillesa "natural". Així, al llarg de tota l'opera un cel nubolós i dinàmic  oscil·la continuament de les tonalitats grises a les rogenques o bé deixa passar els rajos blancs i purs que il·luminaran a Parsifal. En definitiva, una posada en escena que, tot ficar en joc molts elements simbòlics, respecta la màxima wagneriana que res no eclipse la música.