dimarts, 5 de febrer del 2013

Mirades-presó

Hi ha molts tipus de presons i la mirada n'és una d'elles. La nostra mirada sobre els altres evidencia les reixes pròpies, els nostres prejudicis, que ens incapaciten per veure altra realitat. No hi ha cap mirada nua; cap mirada absoluta, perquè no hi ha cap realitat absoluta; cap veritat que no siga mirada des dels ulls d’algú. Tot és des d’una perspectiva... Però, d'igual forma, la nostra mirada sobre els altres també els empresona i aboquem, així, sobre ells les reixes del que som.
Les presons ens limiten, ens impedeixen ser; però en eixa delimitació també ens conformen, ens constitueixen, ens articulen. Eixir de la presó ens fa por perquè no sabem què ens passarà allà fora ni què ens trobarem. La incertesa ens genera inseguretat. Fora d'allò pautat, no sabem què acabarem sent. La muda ens desarticula, ens disgrega; ens deixa oberts a una infinitat de possibilitats; el full en blanc, un espai obert(*). Desbordar els propis límits, abandonar la pròpia pell, ens deixa vulnerables, sense cuirasses  i anhelem un cau segur i càlid on recomposar-nos.
Pensar les presons m’ha dut, com lligadeta amb un fil, a aquesta cançó d’iglús i deserts dels Antonia Font, però que podrien ser ben bé els meus deserts i els meus iglús... amb molta magnitud, i molt plens de finals ...
 

Dins aquest iglú
Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides. Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines. Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals. Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites. Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert; són cactus, són espines. Un sol en blanc, ficus, vegetals, ses plantes signifiquen. Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu. Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descomunal, ple de calabruix, tanta llibertat, tanta magnitud...

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert …

divendres, 1 de febrer del 2013

Opium...

Sovint ens deixem influïr per les opinions d'altres i ens perdem la possibilitat d'el·laborar un criteri propi sobre qualsevol qüestió.

Quan vaig descobrir el cantant Philippe Jaroussky vaig iniciar un procés d'aprenentatge i descoberta que suposava escoltar i llegir, a parts iguals... En un article de tants, un crític definia com "aberrante" el seu disc Opium, pel fet que en aquesta gravació abandonava el repertori barroc i presentava un programa de melodie francesa, de finals del s. XIX i principis del XX, transició entre el romanticisme i el modernisme. L'articulista considerava la incursió en el repertori de la Belle Époque, per a veu de soprà i interpretat habitualment per dones, com a totalment impròpia per a un contratenor i, per tant, en feia una valoració molt negativa.
 
Altra vegada ens trobem amb el debat de si els contratenors han d'anar més enllà del repertori per a castrats o no. En paraules del propi Jaroussky: "la veu de contratenor, com a tal, no té repertori propi, a excepció de la música moderna escrita específicament per ella. Així que per què no aventurar-se en altres mons musicals si sentim que s'adapten a les nostres veus?"
 
El cas és que influïda per aquestes lectures vaig resistir-me a comprar el disc i no vaig descobrir tot l'equivocada que podia arribar a estar fins que me'l regalaren (gràcies!) i em va seduir immediatament.

Era, evidentment, diferent a tot el que li havia escoltat amb anterioritat. Desprovista de tot l'artifici barroc, la veu sona nua, carnosa, amb una sensualitat que t'atrapa, com un cant de sirena de l'encís del qual no vols/pots fugir; i el text, sobre el que tot es construeix, se'ns mostra amb una bellesa i una honestedat desprovista de coartades i d'ornaments.
 
"He decidit pronunciar els textos de manera que estiga el més a prop possible de la paraula"- diu el cantant. "La poesia ha de venir a la vida sense imposar una interpretació excessiva o cert artifici emocional. He tractat d'acostar-me amb humilitat".

Si el treball amb el text i la veu és depurat, Jérôme Ducros troba al piano eixe difícil equilibri entre una interpretació comedida i, a l'hora, extremadament càlida i conmovedora. 

En pocs minuts aquestes cançons aconsegueixen crear una atmòsfera que ens atrapa i ens trasporta. I la seua senzillesa formal (veu i piano) no fa més que potenciar allò que d'essencial, de nu, hi ha en el sentir  humà. Sense impostura. Sense "aspavientos". 

L'evocació d'una natura serena quasi lànguida, el pas del temps, la mort... Una melàngia espesa amara cada melodia i acaba vencent-nos. Amb els sentits atordits, no podem resistir-nos i ens deixem dur. Opium té un punt d'intoxicació i un punt d'evasió. I sembla que ni el propi cantant pot escapar als seus efectes. Sols hem de mirar-lo als ulls.  
 
Les heures
Ernest Chausson
Poema: Camille Mauclair

Les pâles heures sous la lune
En chantant jusqu'à mourir,
Avec un triste sourire,
Vont une à une

Sur un lac baigné de lune,
Où,avec un sombre sourire,
Elles tendent,une à une,
Les mains qui mènent à mourir;

Et certains, blêmes souns la lune,
Aux yeux d'iris sans sourire,
Sachant que l'heure est de mourir,
Donnent leurs mains une à une

Et tout s'en vont dans l'ombre et dans la lune,
Pour s'alanguir et puis mourir
Avec les heures une à une,
Les heures au pâle sourire.

 
L'Heure exquiside
Reynaldo Hahn
Poema: Paul Verlaine
 
La lune blanche / luit dans les bois. / De chaque branche / part une voix / sous la ramée. / O bien aimée.

L’étang reflète, / profond miroir, / la silhouette / du saule noir / où le vent pleure. / Rêvons, c’est l’heure.

Un vaste et tendre / apaisement / semble descendre / du firmament / que l’astre irise. / C’est l’heure exquise!

La lluna blanca / llueix dintre del bosc / De cada branca / ix una veu / davall les fulls / Oh, ben amada.

L'estany reflecteix, / profund espill, / la silueta / del salze negre / on el vent plora. / Somniem, és l'hora.

Una vasta i tendra /pau / sembla descendir / del firmament / que l'astre irisa. / És l'hora exquisida!.




dimecres, 30 de gener del 2013

Les paraules...

Les paraules són actes. Hi ha paraules que empenyen, que enfonsen, que acaronen, que apropen, que afermen, que detonen, que ofeguen, que mouen… i, el més complicat és que no sabem quines són les que fan cada acció ni per a qui suposen cada cosa; perquè si és cert que depén del que cadascú vol dir en dir-la, també és cert que, una vegada solta, l’efecte sobre qui la rep és incert i imprevisible…
Però, freqüentment, ens envolta una xerrameca sense sentit, on les paraules han perdut la seua rao de ser i es parla per parlar; per omplir el buit o l'abisme. Així els mots perden el seu poder de "fer".


autora: Marina Guiu
marinaguiu.blogspot.com

Sols el silenci conscient permet tallar aquest parloteig incesant, i ficar en evidència aquesta estratègia de discurs-fugida que tot ho ompli. El silenci es converteix així en el "dir" més clar; que denuncia la coartada i fica en valor allò essencial.

Els meus silencis conformen la meua veu tant com les meues paraules. Molt sovint, però, he vist com hi ha persones que creuen poder traduir els silencis dels altres. Els interpreten de diverses maneres: com a mostra de covardia o de submissió; com a mostra d'ignorància; com a manifestació de la timidesa; com a desinterés, apatia o falta de compromís… Sé exactament el grau d'errada en aquests judicis.
Procure tindre sempre present no omplir amb les meues paraules els silencis de ningú, respectant-los com a part del seu discurs. Sols qui els calla sap el que els seus silencis diuen. I aprendre a "escoltar-los", sempre és un exercici de humilitat i de reconeixement a allò que l'altre és.   

 

dissabte, 26 de gener del 2013

AUDICIÓ COMPARADA: Pie Jesu (Fauré)

He de reconéixer que vaig descobrir la bellesa del Requiem de Fauré pel fet d'estar seguint a discografia de Philippe Jaroussky al mil·límetre. Abans de la gravació que va fer del Pie Jesu al 2011 amb l'Orquestra de Paris, una servidora no tenia ni idea ni de qui era Fauré ni de l'existència d'aquesta peça realment corprenedora i que destil·la espiritualitat en cada nota. Vaig quedar totalment enamorada. I cada vegada que escolte el Pie Jesu, no puc deixar de pensar que si els àngels existiren i tingueren alguna cosa a dir, ho tindrien complicat per superar la bellesa d'aquest tema.
 
Us propose escoltar-lo en tres colors de veu: veu blanca, soprà i contratenor.
 
Dominic Harvey
Solista del Cor de la Catedral de Winchester
(A la xarxa podeu trobar xiquets soprans de diferentes escolanies que interpreten extraordinàriament aquest tema; però aquest solista en concret, trobe que  té certa fragilitat a la veu que transmet una naturalitat, una "autenticitat", que no aconsegueixen altres amb una tècnica i una veu més assentada.)
 


Diana Damrau
(Mainz-2009)
(La maduresa de la veu d'una dona soprà adulta crec que treu part de la màgia, de la puresa d'aquest tema, tot i que siga una excel·lent interpretació com la de Diana Damrau. Tant de cos i tant de vibrato crec que "trenquen" alguna cosa subtil; però vaja, és una apreciació sense cap fonament tècnic, ni teòric, ni musicològic...) 



Philippe Jaroussky (2011)
Orquestra de Paris
dir. Paavo Järvi
(Crec haver sentit en alguna entrevista promocional que aquesta era la primera vegada que Pie Jesus era gravada per un contratenor. Jutgeu vosaltres mateix el resultat)



dimecres, 23 de gener del 2013

Flash o la irrupció de la bellesa

Supose que tothom qui navegue per la xarxa s'ha trobat en alguna ocasió amb el que s'ha vingut a anomenar "flash mob". Sol ser la concentració d'un grup de persones en un lloc públic per a realitzar alguna acció inusual i sorprenent. La convocatòria es fa, normalment, a través de la xarxa i la seua finalitat pot ser simplement lúdica, o també reivindicativa i política. El registre en vídeo de l'acció permet donar-li una major difusió posterior a través d'internet i que el seu impacte siga major.
Personalment, em fascinen els flashmob que tenen la música com a ingredient fonamental. La força de la música per emocionar no la descobriré jo ara, però si li afegim l'element sorpresa, l'element inesperat, crec que pot ser una experiència realment corprenedora per a les persones que s'hi troben. La irrupció de la bellesa punyent de la música en un context quotidià pot convertir-se en una experiència inoblidable. Els rostres dels xiquets són, potser, els més expressius ja que encara no han aprés a ocultar les seues emocions, però algunes reaccions i, sobretot, els ulls brillants i el somriure de molts adults són bona prova que han estat "tocats".
A més de la bellesa de la música i de l'efecte sorpresa, hi ha altre aspecte que em resulta sempre molt suggerent  i és el de la aparent "normalitat" de les persones que són capaces de fer música. Em fascina sempre que persones anònimes, sense visiblement cap tret distintiu, de sobte puguen conjurar la màgia de la música. És com si tingueren un poder ocult o una vida paral·lela que, de sobte, és desvetllada. No sé ben bé com explicar-ho. Quan assisteixes a un concert, els músics a l'escenari van vestits per a l'ocasió; hi ha tota una posada en escena, més o menys ritualitzada, que fa especial aquell moment i distingeix clarament entre els oficiants i els espectadors. En aquests flashmobs hi trobem que els músics van vestits con tots nosaltres, que són persones comuns,  com les que ens creuem contínuament pel carrer, o en comprar al super; però, de sobte, alguna cosa canvia i es converteixen en subjectes extraordinaris. I això sempre em fa pensar en tot el potencial que tenim; en tots els poders que mantenim ocults i sols requereixen ser convocats de manera adequada per aflorar. Intente sempre tindre-ho present en la meua tasca com a docent.
Supose que el haver crescut entre músics i el fet de tindre familiars i molts amics i amigues que ho són, m'hauria d'haver inmunitzat un poc a aquest efecte, però, a dia de hui els seus "poders" continuen sorprenent-me.
Un presente un dels flashmob que més m'agrada, amb l'Hallelujah de Handel... No té preu la careta de pura fascinació que fa un xiquet ros, a qui sa mare agafa la mà, com per subjectar-lo...



L'Orquestra de Copenhagen a l'Estació Central de la ciutat amb el Bolero de Ravel. Acció reivindicativa davant les retallades pressupostàries que feien perillar la continuïtat de l'orquestra. Atenció al barret del percussioniste.



I us deixe  per finalitzar una ácció que s'inspira en els flashmobs encara que no ho seria pròpiament. Forma part d'un seguit d'actuacions que el grup sevillà  flo6x8 realitza en diferents oficines bancàries  per denunciar la política de desnonaments dels bancs  o les decisions preses pel govern de capitalitzar algunes entitats bancàries. És molt interessant seguir la pista d'aquest grup a la xarxa perquè té actuacions realment memorables, que combinen "mucho arte" amb la denúncia i el compromís social. I, com sempre, el més interessant, és la reacció de les persones que s'han trobat amb aquest bocinet d'art (no us perdeu l'àudio que acompanya als crèdits finals). 




divendres, 18 de gener del 2013

D'expectatives i nueses...

En una ocasió vaig assistir a un concert en que es va produir un canvi al progama. Debussy va ser substituït per Piazzola. La interpretació fou vibrant, d’aquestes que fiquen en peu l’auditori. Però jo estava, digue’m-ne, molesta; més bé, estava enfadada. Em sentia d’alguna forma estafada, i l’enuig era proporcional al temps que havia dedicat a preparar-me per escoltar Debussy.

Passat un temps, i després de donar-li algunes voltes a la qüestió, vaig adonar-me que amb aquella reacció m’havia negat a mi mateix la possibilitat de gaudir de Piazzola. Aquell moment no tornarà, no el puc reviure, per tant, sols em resta la possibilitat d’aprendre. Aprendre tot reflexionant sobre com afronte la incertesa, com em situe davant d’allò inesperat. I aquest és un aprenentatge que pot servir-me a tots els àmbits de la vida.

Per exemple, hi ha a la xarxa un text magnífic que duu per títol “Viatge a Holanda” que tracta d’explicar com afrontar el fet de tindre un fill o filla amb discapacitat. (http://www.scribd.com/doc/40029536/Viatge-a-Holanda) Acceptar que no estàs on creies-volies estar duu un temps però és un procés, per altra banda, necessari si vols gaudir de les coses bones que, indubtablement, té Holanda deixant-te de lamentar per no estar a Itàlia.

També a l’àmbit educatiu, a la tasca docent, és interessant que hi pensem com ens situem davant d’allò inesperat. Sovint a les aules es donen situacions meravelloses amb una potència educativa increïble que, sorprenentment, els docents bloquegem tot adduint la prevalència del programa, dels continguts curriculars, del que tenim projectat per a hui... Amb aquesta resistència a tractar les qüestions que afloren a l'aula, aconseguim que les classes siguen contexts morts, on no flueix la saba de la motivació, la passió per aprendre; perquè l'alumnat enten ràpidament que el que allí volem que passe no té res a veure amb ell i amb el que el mou, sinó amb la programació "tècnica" del mestre o mestra.

No vull dir amb això que la persona docent no haja d’entrar a l’aula sense cap tipus de previsió o de programació. No podem anular el tindre unes expectatives sobre el que va a ocórrer ni podem deixar de planificar algunes activitats en un determinat sentit o altre. Però hem d’admetre que, encara que ho fem, allò inesperat sempre pot irrompre a l'aula i pot ser molt fructífer si mantenim una disposició oberta a incorporar-ho, a integrar-ho com a part de la dinàmica, ja que en eixe moment és potser l’element de sentit per a les persones. Precisament pel fet d’irrompre ja està carregat de vida.

De fet, crec que encara que intentàrem entrar a l’aula sense cap expectativa, sense cap previsió anticipadora, això seria impossible. Podem ser flexibles i oberts a cert grau de incertesa, però la nuesa absoluta és impossible, i crec que tampoc desitjable per inhumana.

El nostre sistema nerviós hi busca patrons que li permeten anticipar, que facen previsible el món, que l’ordenen, mentre, paradoxalment i per això mateix, també hi detecta la més lleugera desviació del patró, és a dir, la discordància, allò nou, allò inèdit... I en eixa cruïlla es dona precisament la possibilitat d’aprendre; entre la continuïtat i el trencament, entre la tradició i la novetat, entre la transmissió i la creació... (i aquesta és l’ambigüitat humana). És a dir, és profundament humà anticipar-nos i preveure, però també el saber fer front a allò inèdit i donar respostes noves, originals. 

Així que em resulta molt difícil pensar que siga possible entrar a l’aula absolutament nua, des d’una posició absoluta, amb una mirada neutra i no condicionada per cap element. La nostra percepció del món dependrà de les experiències prèvies que hagen modelat o mapejat el nostre cervell per a percebre de determinada manera. Així, a mode d’exemple, sols puc veure des dels meus ulls; o sols escolte la música des de totes les experiències prèvies envers la música que he viscut fins a hui. No puc escoltar des d’altre lloc que no siga jo. I això és extensible a tota la percepció del món i dels altres. No hi ha, per tant, mirades no esbiaixades. La qual cosa no significa que no puga amplicar i canviar aquesta disposició. Però, totes les mirades a la realitat, als altres, per molt científiques que es pretenguen, per molt neutres que es vulguen, sempre són des d’alguna perspectiva; des d’algú. Així que els mestres i les mestres no podem tindre una mirada absoluta, nua, sense predisposicions. Això és mentida i impossible. Els mestres aportem a l’aula tot el que som i hem d'estar disposats a canviar. Som irremeiablement contextualitzats i aquests són els nostres "ropages", i reconéixer-ho és el primer pas per assumir que nosaltres també canviem i estem en procés de transformació.

No sols no podem entrar a l'aula despullats del que som, sinó que tampoc crec que siga desitjable. Desconfie profundament dels missatges que parlen de l'objectivitat de l'educació perquè pretenent-se neutrals oculten les seues veritables intencions. (És ben sabut que qui adoctrina sempre és "l'altre"). La persona docent és, des d'aquesta perspectiva "objectivadora",  un mer transmissor de "veritats" sense plantejar-se críticament a qui interessa aquesta "versió" del món.  

Les persones som context i text i crec que aquest element humà és el més educatiu, el més humanitzador, més que no els continguts o els programes curriculars. I és per això, que crec que l'actitud ètica dels mestres i les mestres són tan determinants. És per això que la figura docent no es pot reduir a una funció  "tècnica", a una mera aplicació de metodologies. Els mestres i les mestres són models ètics i de compromís amb el món (amb la justícia, amb la igualtat i la dignitat de les persones, amb la lluita per superar aquestes desigualtats...); i és la figura del mestre i la mestra la que és realment educativa. Si no em creieu, penseu en quins o quines "mestres" han sigut importants a la vostra vida i pregunteu-vos per què.
 
És en l’encontre de les persones on es gesta la possibilitat de educar-se i d’educar-nos. I això, inclou, com no, el reconeixement a les persones com a complexes, inacabades, finites i singulars. I, per tant, la potència de l’inesperat pot sorgir en el moment menys pensat.

dimarts, 15 de gener del 2013

AUDICIÓ COMPARADA: "Sposa non mi conosci"

L'ària Sposa non mi conosci  pertany a l'òpera Merope (1734) del compositor italià Geminiano Giacomelli (1692-1740).

És una típica ària barroca "da capo" que es caracteritza per tindre tres parts. Una primera secció (A) que funciona com una entitat musical completa que podria ser cantada sola. Una segona secció (B) que contrasta amb la primera i que suposa un cert trencament en tonalitat i/o tempo. I una tercera secció  no escrita a les partitures i en la qual el compositor es limita a indicar amb l'anotació "da capo" (al principi) que es repetira la primera part. En aquesta tercera part s'esperava que el cantant realitzara totes aquelles variacions i adornaments que considerara oportuns per al seu lluïment.

La música d'aquesta preciosa ària seria incorporada sols un any després en Bajazet (1735) de Vivaldi on el compositor venecià reciclà  música d'altres òperes seues i àries d'altres autors. Així, en la composició vivaldiana el tema que pren de Giacomelli du per títol Sposa, son disprezzata. I és per aquesta combinació de material original i reciclat, propi i alié, que Bajazet és considerada un pasticcio.
De l'aria de Giacomelli us deixe dues interpretacions: la de Philippe Jaroussky, acompanyat per l'Ensemble Artaserse, i la de Cecilia Bartoli amb Il Giardino Armonico dirigit per Giovanni Antonini. Cada cantant fica en joc les seues millors qualitats:


Cecilia Bartoli i Il Giardino Armonico opten per fer una versió amb forta càrrega dramàtica, quasi desgarrada, i ho fan amb un tempo lleugerament més lent que la versió de Jaroussky i jugant als contrastos. Aquesta cantant té una tessitura vocal extraordinària i, al da capo opta pel clar-obscur tot passant d'uns aguts prims i delicats a uns greus quasi masculins. Sens dubte, aconsegueix evocar l'ambigüitat que en el nostre imaginari s'associa a la veu dels castrats; però també aconsegueix transmetre el desassossec que la lletra del tema suggereix, movent-se entre la llum i la foscor podem sentir l'angoixa d'un personatge (Epitide) que dubta de l'estima de la seua esposa (Argia) i de l'amor de la seua pròpia mare (Merope).
 


(secció A)

Sposa, non mi conosci…...
Esposa, no em coneixes
Madre… tu non m'rammenti!

Mare, no m'escoltes!
Cieli, che feci mai

Déu!, què els he fet!
E pur sono il tuo cor

Si sóc el teu cor
Il tuo figlio...… Il tuo amor… 

El teu fill... el teu amor
La tua speranza!

La teua esperança!

 (secció B)

Parla...… ma sei infedel!
Parla... però ets infidel!
 Credi...… ma sei crudel!

Creu... però ets cruel
 Morir mi lascerai…

morir me deixen
 mi lascerai morir

me deixen morir
o Dio, manca il valor

Oh Déu, em falta el valor e la costanza.
i la confiança
** traducció aproximada
 
("da capo")




 


 
 
Philippe Jaroussky sap perfectament quines són les limitacions de la seua veu i també quins són els seus punts forts. La dolçor i la puresa quasi cristal·lina de la seua veu no li permeten embarcar-se en versions massa desgarrades, però són perfectes per a composar una peça intimista, trista, quasi com un lament. Aposta pels aguts i per eixes notes planes, amb poc de vibrato, que semblen quedar-se flotant a la sala de concert. Sense acrobàcies ni estridències fa una interpretació elegant amb pinzellades extremadament subtils i de bon gust que augmenten la sensació d'intimitat. Sembla que el cantant desitjaria tindre un fiato (respiració) sobrehumà per poder fer tot el da capo en un legato. Fins a tal punt força la respiració. 
 
 

Totes dues interpretacions excel·lents per a un tema composat per al castrat Farinelli i realment commovedor.