Mirades-presó

Hi ha molts tipus de presons i la mirada n'és una d'elles. La nostra mirada sobre els altres evidencia les reixes pròpies, els nostres prejudicis, que ens incapaciten per veure altra realitat. No hi ha cap mirada nua; cap mirada absoluta, perquè no hi ha cap realitat absoluta; cap veritat que no siga mirada des dels ulls d’algú. Tot és des d’una perspectiva... Però, d'igual forma, la nostra mirada sobre els altres també els empresona i aboquem, així, sobre ells les reixes del que som.

Les presons ens limiten, ens impedeixen ser; però en eixa delimitació també ens conformen, ens constitueixen, ens articulen. Eixir de la presó ens fa por perquè no sabem què ens passarà allà fora ni què ens trobarem. La incertesa ens genera inseguretat. Fora d'allò pautat, no sabem què acabarem sent. La muda ens desarticula, ens disgrega; ens deixa oberts a una infinitat de possibilitats; el full en blanc, un espai obert(*). Desbordar els propis límits, abandonar la pròpia pell, ens deixa vulnerables, sense cuirasses  i anhelem un cau segur i càlid on recomposar-nos.

Pensar les presons m’ha dut, com lligadeta amb un fil, a aquesta cançó d’iglús i deserts dels Antonia Font, però que podrien ser ben bé els meus deserts i els meus iglús... amb molta magnitud, i molt plens de finals ...

 

Dins aquest iglú

Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides. Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines. Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals. Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites. Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert; són cactus, són espines. Un sol en blanc, ficus, vegetals, ses plantes signifiquen. Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu. Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descomunal, ple de calabruix, tanta llibertat, tanta magnitud...

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert …