Núria Rial

^{(Vull dedicar aquesta entrada a la mestra que vaig tindre en 4t d'EGB, Ana Escribano Coronado, a qui hui he retrobat en València a la manifestació en defensa de l'escola publica. L'hem saludada, Guillem i jo; m'ha reconegut i ens hem emocionat. És d'aquestes mestres que guardes en la memòria i en el cor no per les lliçons del llibre sinó per les lliçons de vida... i hui Ana encara és testimoni d'ètica i de lluita. Gràcies Ana.)}

 

 

^{De Nuria Rial puc dir-vos poca cosa, però crec que l'important no és el que us puga dir, sinó que pugueu escoltar-la. La carrera d'aquesta cantant catalana s'ha anat centrant en el repertori barroc i del renaixement. Té un timbre brillant i pur però amb caràcter, amb personalitat, i una excel·lent musicalitat. Canta amb tal naturalitat que sembla que tot és senzill i tot és proper. I si no, jutgeu vosaltres mateix.}

  

^{amb Orphénica Lyra (dir. Jose Miguel Moreno)
La Bomba  Ensalada de Mateo Flecha el Vell
amb el contratenor Carlos Mena}

 

Ande, pues, nuestro apellido, el tañer con el cantar, concordes en alabar, a Jesús recién nacido. Bendito el que ha venido, a librarnos de agonía, Bendito sea este día, que nació el contentamiento, Remedió su advenimiento, mil enojos. Benditos sean los ojos, que con piedad nos miraron, y benditos, que así amansaron tal fortuna.

^{amb L'Arpeggiata (dir. Christina Pluhar)
Lamento della Ninfa (Monteverdi)}

Amor, (dicea, il ciel  mirando, il piè fermò). Dove, dove la fè che ‘l traditor giurò? (Miserella) Fa che ritorni il mio amor, com’ei pur fu, o tu m’ancidi, ch’io non mi tormenti piu. (Miserella, ah più, no, no Tanto gel soffrir non può.) Non vo’piì ch’ei sospiri se non lontan da me. No, no, che i suoi martiri più non dirammi affè.

Perché di lui mi struggo, tutt’orgoglioso sta, che sì, che sì, se’l fuggo ancor, mi pregherà. Se ciglio ha più sereno colei, che’l mio non è, già non rinchiude in seno Amor sì bella fè. Né mai si dolci baci da quella bocca havrai nè più soave...Ah!, Taci, Taci, che troppo il sai!

(traducció d'anar per casa)

Amor, (deia al cel mirant i detenint els passos). On? On està la fidelitat que el traïdor em va jurar? (Infeliç) Fes que retorne el meu amor, tal i com era, o mata’m, perque no m’atormente més. (Infeliç,  ah, no, no pot sofrir ja més.) No vull que els sospirs se m’escapen. No, no vull que els turments delaten el meu amor.
 

Perque m’encenc per ell I ell n'està ben orgullós, i si l'evite encara em persegueix. Si té la mirada més serena que la meua és per que no té al seu si l’amor, tan bella fe! Mai obtindre dolços besos d’eixa boca ni tanta tendressa... Ah! Calla, calla, que prou que ho sap!

 

 

 

^{Al  2009 Nuria Rial guanyà el prestigiós  Echo Klassik Award, a l'artista jove de l'any. I en el lliurament de premis actuà junt a L'Arpeggiata, formació que també era guardonada en eixa edició. En aquesta ocasió van interpretar junt a Philippe Jaroussky el duo final de L'incoronazione di Poppea. D'aquesta meravellosa declaració d'amor totes les versions que he escoltat m'han semblat que pequen d'excés de pompa i solemnitat. Aquesta versió, amb un tempo més ràpid, està tremendament viva; transmet joia i alegria que és com ha de ser si es parla d'amor del bo. Les dues veus, en la seua puresa, es trenen perfectament.} 

^{amb Philippe Jaroussky i l'ensemble Artaserse
Rodelinda (Handel)
Duetto di Rodelinda e Bertarido}  

Io t'abbraccio
E più che morte, aspro e forte,
è pel cor mio questo addio,
che il tuo sen dal mio divide.
Ah mia vita,
ah mio tesoro, se non moro,
è più tiranno quell'affanno,
che dà morte, e non uccide.

Jo t'abrace
i més  aspre i fort que la mort
és per al meu cor aquest adéu,
que el teu cor del meu separa.
Ah vida meua,
oh, tresor meu,  si no muic,
és més tirà que l'ofec 
que du a la mort però no mata.
 

Mirades-presó

Hi ha molts tipus de presons i la mirada n'és una d'elles. La nostra mirada sobre els altres evidencia les reixes pròpies, els nostres prejudicis, que ens incapaciten per veure altra realitat. No hi ha cap mirada nua; cap mirada absoluta, perquè no hi ha cap realitat absoluta; cap veritat que no siga mirada des dels ulls d’algú. Tot és des d’una perspectiva... Però, d'igual forma, la nostra mirada sobre els altres també els empresona i aboquem, així, sobre ells les reixes del que som.

Les presons ens limiten, ens impedeixen ser; però en eixa delimitació també ens conformen, ens constitueixen, ens articulen. Eixir de la presó ens fa por perquè no sabem què ens passarà allà fora ni què ens trobarem. La incertesa ens genera inseguretat. Fora d'allò pautat, no sabem què acabarem sent. La muda ens desarticula, ens disgrega; ens deixa oberts a una infinitat de possibilitats; el full en blanc, un espai obert(*). Desbordar els propis límits, abandonar la pròpia pell, ens deixa vulnerables, sense cuirasses  i anhelem un cau segur i càlid on recomposar-nos.

Pensar les presons m’ha dut, com lligadeta amb un fil, a aquesta cançó d’iglús i deserts dels Antonia Font, però que podrien ser ben bé els meus deserts i els meus iglús... amb molta magnitud, i molt plens de finals ...

 

Dins aquest iglú

Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides. Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines. Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals. Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites. Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert; són cactus, són espines. Un sol en blanc, ficus, vegetals, ses plantes signifiquen. Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu. Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descomunal, ple de calabruix, tanta llibertat, tanta magnitud...

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert …

Opium...

Sovint ens deixem influïr per les opinions d'altres i ens perdem la possibilitat d'el·laborar un criteri propi sobre qualsevol qüestió.

Quan vaig descobrir el cantant Philippe Jaroussky vaig iniciar un procés d'aprenentatge i descoberta que suposava escoltar i llegir, a parts iguals... En un article de tants, un crític definia com "aberrante" el seu disc Opium, pel fet que en aquesta gravació abandonava el repertori barroc i presentava un programa de melodie francesa, de finals del s. XIX i principis del XX, transició entre el romanticisme i el modernisme. L'articulista considerava la incursió en el repertori de la Belle Époque, per a veu de soprà i interpretat habitualment per dones, com a totalment impròpia per a un contratenor i, per tant, en feia una valoració molt negativa.

 

Altra vegada ens trobem amb el debat de si els contratenors han d'anar més enllà del repertori per a castrats o no. En paraules del propi Jaroussky: "la veu de contratenor, com a tal, no té repertori propi, a excepció de la música moderna escrita específicament per ella. Així que per què no aventurar-se en altres mons musicals si sentim que s'adapten a les nostres veus?"
 

El cas és que influïda per aquestes lectures vaig resistir-me a comprar el disc i no vaig descobrir tot l'equivocada que podia arribar a estar fins que me'l regalaren (gràcies!) i em va seduir immediatament.

Era, evidentment, diferent a tot el que li havia escoltat amb anterioritat. Desprovista de tot l'artifici barroc, la veu sona nua, carnosa, amb una sensualitat que t'atrapa, com un cant de sirena de l'encís del qual no vols/pots fugir; i el text, sobre el que tot es construeix, se'ns mostra amb una bellesa i una honestedat desprovista de coartades i d'ornaments.
 
"He decidit pronunciar els textos de manera que estiga el més a prop possible de la paraula"- diu el cantant. "La poesia ha de venir a la vida sense imposar una interpretació excessiva o cert artifici emocional. He tractat d'acostar-me amb humilitat".

Si el treball amb el text i la veu és depurat, Jérôme Ducros troba al piano eixe difícil equilibri entre una interpretació comedida i, a l'hora, extremadament càlida i conmovedora. 

En pocs minuts aquestes cançons aconsegueixen crear una atmòsfera que ens atrapa i ens trasporta. I la seua senzillesa formal (veu i piano) no fa més que potenciar allò que d'essencial, de nu, hi ha en el sentir  humà. Sense impostura. Sense "aspavientos". 

L'evocació d'una natura serena quasi lànguida, el pas del temps, la mort... Una melàngia espesa amara cada melodia i acaba vencent-nos. Amb els sentits atordits, no podem resistir-nos i ens deixem dur. Opium té un punt d'intoxicació i un punt d'evasió. I sembla que ni el propi cantant pot escapar als seus efectes. Sols hem de mirar-lo als ulls.  
 

Les heures

Ernest Chausson
Poema: Camille Mauclair

Les pâles heures sous la lune
En chantant jusqu'à mourir,
Avec un triste sourire,
Vont une à une

Sur un lac baigné de lune,
Où,avec un sombre sourire,
Elles tendent,une à une,
Les mains qui mènent à mourir;

Et certains, blêmes souns la lune,
Aux yeux d'iris sans sourire,
Sachant que l'heure est de mourir,
Donnent leurs mains une à une

Et tout s'en vont dans l'ombre et dans la lune,
Pour s'alanguir et puis mourir
Avec les heures une à une,
Les heures au pâle sourire.

 

L'Heure exquiside

Reynaldo Hahn

Poema: Paul Verlaine
 

La lune blanche / luit dans les bois. / De chaque branche / part une voix / sous la ramée. / O bien aimée.

L’étang reflète, / profond miroir, / la silhouette / du saule noir / où le vent pleure. / Rêvons, c’est l’heure.

Un vaste et tendre / apaisement / semble descendre / du firmament / que l’astre irise. / C’est l’heure exquise!

La lluna blanca / llueix dintre del bosc / De cada branca / ix una veu / davall les fulls / Oh, ben amada.

L'estany reflecteix, / profund espill, / la silueta / del salze negre / on el vent plora. / Somniem, és l'hora.

Una vasta i tendra /pau / sembla descendir / del firmament / que l'astre irisa. / És l'hora exquisida!.